LA BUHARDILLA
Manel Mora
Les banderes tradicionals del PSUC
El 23 de juliol de 1936 va ser fundat el PSUC. Partit nacional català i obrer, es va convertir en un dels partits més re rellevants durant la dictadura franquista.
Ara que es compleix el 70º anniversari de la fundació del PSUC, no puc evitar dir-vos que m'he emocionat. Com a ex-militant del PSUC, m'han vingut a la memòria uns quants esdeveniments que encara, quan hi penso, em posen la carn de gallina. Alhora, sento una ràbia ncommensurable en veure què se n'ha fet d'aquell partit, del partit -abans només dir partit, ja sabíem que parlàvem del PSUC.
Ràbia en veure que l'esquerra -els comunistes- no hem aprés res de la història. La història ens ha demostrat que la dreta, sota diferents noms, s'ha mantingut unida, i amb la unió esdevé la força.
En el meu cervell, resona el mateix interrogant: on és l'històric PSUC? El partit que era capaç de mobilitzar milers de persones. L'octubre del 75, any en què començà la meva militància, s'omplí el Palau dels Esports de Barcelona en un emotiu recital d'en Raimon.
El partit que el juny del 77, després de quaranta anys sense eleccions, va obtenir 500.000 vots, que el varen convertir en el partit més votat de Catalunya.
El partit que. amb aquest fet que expliré a continuació, s'abocà al desatre. L'any que va néixer la meva filla, 1982, el CC del PSUC expulsà 12 membres a conseqüència dels enfrontaments. Es produeix una escissió al PSUC i es forma el PCC.
Les conseqüències són fàcils d'esbrinar. Es convoquen noves eleccions generals. El PSOE obté la majoria absoluta. Gran part del vot comunista en les anteriors convocatòries passa al PSOE o a l’abstenció. El PSUC obté 1 diputat. Desastre comunista!
Potser que ja és hora que fem un cop d'ull a l'història. Si ho fem, potser ens adonarem que la nostra força radicava en la unió. Ens adonarem que transmetíem uns elements programàtics clars. Ens adonarem que erem un referent per a la societat...
Potser tot això era posible perquè ens mostràvem simplement com a comunistes. Orgullosos de ser-ho. Amb la nostra ideologia de comunistes. Amb la nostra simbologia tradicional.
No voldria finalitzar aquesta reflexió sense fer un crit a la unitat dels comunistes amb ideologia comunista -essent conscient del que representa- i amb la simbologia de sempre. Penso que és l'única manera de fer arribar un missatge clar a la ciutadania i que és l'unica manera que la ciutadania se senti identificada amb les idees comunistes.
Casavells, 25 de juliol de 2006
Entrades
1 comentari:
Estic d'acord amb les teves paraules...
La unitat de l'esquerra és imprescindible, per un veritable canvi en aquest país nostre.
Però, ja saps que estèticament, com a mínim, sóc una postmoderna, i malgrat que no m'ha ferit mai segons quina simbologia comunista, sovint sóc partidària, no d'amagar-la, però sí de reformular-la amb els tons, ritmes i traços de les nostres generacions.
En qualsevol cas, entenc que com a ex-militant del PSUC, sovint davant d'aquesta esquerra que tenim, dividida i dèbil, pensis que això d'ara, no se sembla en res, en aquell gran i mobilitzador partit, que era el PSUC.
M'agradaria, però... aprofitar aquesta nova forma de comunicació per dir-te dues coses:
en primer terme, reconèixer la tasca, que vau fer. Però no parlar del PSUC com a sigles, sinó de tu, dels teus companys de Sants...
i en segon lloc, dir, que els que ara hi som, ho fem el millor que podem. Tan bé com sabem. Sempre pensant en el procés global, mai en les sigles; que el partit (o el què hagi de ser en cada moment) és un instrument, mai la finalitat.
Felicitats al PSUC!
Felicitats als seus hereus veritables (és a dir, aquells que no estan orgullosos del seu propi sectarisme i la seva marginalitat)!
I felicitats a tots els psuqueros i psuqueres com tu...!!!
PD: jo també he publicat avui..
Publica un comentari a l'entrada