JO NECESSITO UNA ALTRA BARCELONA, I TU?

JO NECESSITO UNA ALTRA BARCELONA, I TU?
Incomplir la Llei de Barris conculca el nostre "dret al dret" de la ciutat i dels seus equipaments
Barcelona Decideix

dijous, 26 de juny del 2008

ÚS DEL CATALÀ A LA UNIVERSITAT


Aquestes últimes setmanes s’ha obert un nou debat lingüístic al nostre país: exigir un cert grau de coneixement del català als professors universitaris. Això és una cosa que no s'ha d'exigir enlloc, senzillament perquè tothom ho dóna per descomptat. Però, atesa l’escassa normalització que el català té com a llengua i Catalunya com a país, aquí és un tema que preocupa una gran part de la societat. Per tant, per tal d’atènyer el somni de la nostra llibertat nacional, hem de fer una anàlisi crítica, esmicolant des de l’arrel el problema. Encara que per emergir com a poble ens veiem obligats a trencar el que convingui abans que la seva dinàmica negativa –la del problema- no ens trenqui a nosaltres.

Però és clar, el trencament requereix esforços i ens obliga a prendre decisions que, lluny de convertir-se en l’eix de la nostra quotidianitat vital, espanta, ja que sembla que estiguis fent quelcom mal fet. En aquest sentit, les forces polítiques catalanes –a Madrid totes haurien de postular-se catalanistes, abans de provocar una confrontació amb la “capital del reino”, s’han estimat més no ser conscients que, tal com diu Josep Murgades, catedràtic de Filologia catalana a la Universitat de Barcelona, la normalització lingüística del nostre poble passa, primer de tot, per la desnormalització de l'ús imposat de l'espanyol: «és una manera com una altra de voler fer la truita sense trencar els ous». És evident que hem i estem patint una manca de voluntat política de la Generalitat de Catalunya que, juntament amb la por d’un conflicte lingüístic amb l'Estat (dos símptomes clars de poc coratge institucional), han impossibilitat convertir el català en una llengua nacional. La nostra desnormalització la patim dins de casa.

Amb una altra voluntat, potser, hauríem pogut viure en català. Per contra, ens trobem desenfocats lingüísticament i nacionalment. Pensem que resoldrem el problema exigint al professorat universitari el coneixement de la nostra llengua, tema al voltant del qual hi ha un veritable debat social. Intel·lectuals, periodistes, filòlegs... tots volen prendre una actitud davant d’un tema tan punyent per a la nostra societat. Catalunya és un país tan curiós que s'hi discuteixen coses que no es discuteixen enlloc més. Sembla que la UPF i la UAB es desmarquen de la norma general. I l’UAB ha manifestat que no l'aplicaria als seus professors amb un argument realment sorprenent: ha dit que “si volem tenir els millors professors no ho podem exigir”. Argument amb el qual estic totalment d’acord. ¿Us imagineu que l'Albert Einstein, físic alemany, no pogués donar classes a cap Universitat del Principat pel seu desconeixement de la nostra llengua?.

Siguem seriosos! La llengua catalana no estarà més en perill pel fet que el nostre alumnat universitari rebi una classe de física en alemany, francès o, fins i tot... en castellà. Tampoc no aconseguirem “la desnormalització de l'ús imposat de l'espanyol”. Si volem resoldre veritablement el problema, primer de tot l’hem de desenquistar amb la finalitat de superar l’estat crònic en què es troba. Hem d’estripar-lo des de les seves arrels. I per aconseguir-ho cal una inequívoca voluntat política de la Generalitat de Catalunya i de tots el agents socials. La nostra ciutadania inclosa.

En aquesta qüestió radica la diglòssia del català. El quist del nostre idioma s’ha de començar a tractar amb quimioteràpies que pal·liïn la malaltia. No pas a cop de decrets que acaben incomplint-se. I d’això el professorat dels IES en sabem prou. Des de finals dels anys 80, és obligatori que el professorat d’ESO i batxillerat acreditin conèixer el català mitjançant el certificat de Nivell C. També era un decret. ¿La seva aplicació va comportar que les classes es feren en català (excepció feta de l’assignatura de Llengua i literatura castellana)? Rotundament, no. I si no que circuli la gent pels passadissos de qualsevol IES i se n'adonarà. La cosa va més enllà, però. El decret dels 80 deixava un marge a cada institut d’un 20% per impartir classes en castellà. Una clara evidència del “poc coratge institucional”, mal que ha impossibilitat que el català adquirís el rang de llengua nacional. La nostra desnormalització la patim dins de casa.

No hem de tenir por que els nostres universitaris rebin classes en d’altres idiomes. Si arribessin amb una competència lingüística "normalitzada", no hauríem de patir. El cas és que no hi arriben. I no hi arriben per manca de vocació i de predisposició política. La nostra administració, responsable del Decret de Política lingüística, actua sense la vocació i la predisposició necessàries per estructurar una societat en què la ciutadania pensi en català. Pugui viure en català. Divertir-se en català. Rètols en català. Televisió, ràdio i diaris en català (en proporció inversa a l’actual paisatge mediàtic). En definitiva, la solució ha de començar per l’ensenyament reglat, però ha de transcendir als altres àmbits d’ús de la llengua. Segurament, aconseguiríem, fins i tot, comunicar-nos en la nostra llengua quan un estranger ens fa qualsevol pregunta sobre la nostra ciutat. Vocació i predisposició de tots els agents socials.

“Mi Anna” em diu que això és utòpic. Possiblement. Però d’una cosa estic segur: la utopia és un mirall que hem de trencar. «Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall», sostenia Mercè Rodoreda. Encara que sigui en bé de la nostra llibertat nacional, gran part dels catalans ens hi resistim. Esmicolar el mirall que no ens deixa ser poble, que no ens deixa fer realitat el somni.

Dubto de la utilitat del decret. Negar la seva aportació, però, seria de necis. Pensar que n’és la solució, per contra, seria d’estúpids.

dimecres, 5 de març del 2008

ALERTA! ARRIBA L’HOME DEL SAC

ALERTA! ARRIBA L’HOME DEL SAC

Sí, ja sé que avui dia no mola ser escèptic. També sé que el distanciament irònic està més d’acord amb la meva edat. Però per damunt del meu escepticisme, i més enllà de la meva evident afició a la rebel·lia i a la crítica constructiva, el diumenge hauria d’anar a votar. Amb les meves decepcions i amb les meves il·lusions trencades: el dia 9 hauria d’anar a votar.
Votaria per a que els immigrants que sostenen la nostra riquesa, sense beneficiar-se’n, no siguin tractats com a delinqüents. Per a que les dones que avorten, no siguin criminalitzades. Per a que gent que pensa d'una altra manera no estigui a la presó (i, encara més, si no han comés cap "delicte de sang" -Otegi i tota la mesa de HB). Votaria pels conductors i conductores dels TMB. Votaria en contra de la privatització del meu ensenyament públic i per a que s’acabessin els col·legis concertats. Votaria en contra dels privilegis d’uns pocs. En contra de la negació de la meva nació i de la seva llengua. En contra del TAV (més conegut com a AVE) i del seu traçat. En contra de la situació dels trens de rodalies. En contra de la situació general de les infrastructures i de la llei de mobilitat. En contra de la M.A.T i a favor d’una nova cultura energètica. En contra de la llei de partits. En contra dels governants que impedeixen que centenars de milers de bascos i basques puguin exercir el seu dret a vot a Euskal Herria. Votaria...
Però no ho faré. I molts de vosaltres em direu: “precisament per aconseguir tot això, hauries de votar”. I jo continuaré sense anar-hi. I no ho faré perquè moltes d’aquestes qüestions estan sostingudes per aquells que de sobte (cada quatre anys) s’adonen que existeixo i em fiquen la por al cos dient-me: alerta, que pot arribar l’home del sac!.
Aquesta és una altra raó per a no votar: la manca d’imaginació dels polítics i la seva nul·la aportació d’idees noves i encoratjadores. Ningú no se salva. Cap polític no ha explicat clarament el seu ideari, ni de quina manera pensa dur-lo a terme. S’han limitat a tancar el "cercle de guix" de la por: CiU, que els altres no faran que es respecti Catalunya. ERC, que si CiU guanya tornarem als temps de nacionalisme descafeïnat. PSC que vindrà l’home del sac si guanya Rajoy. ICV-EUiA que si PSOE obté una majoria absoluta, ells no podran matisar a la manera d’esquerres (que deia el cantautor). Només por, por... por angoixant i infinita. Culpabilitzadora.
Hi ha nombroses evidències del fet que la por ha estat una poderosa força present en diferents processos socials i, més concretament, en els comicis dels últims 25 anys que l’estat espanyol (així, en minúscules) ha convocat (l’única legítimament justificada era la por al soroll de sabres de la llarga nit franquista).
Hi ha nombroses evidències de la utilització persistent de la por pels polítics com a motor per mobilitzar simpaties i per reclamar adhesions. Tot això no fa altra cosa que indicar que els partits i els seus líders ens consideren una ciutadania espantada, tan sols disposada a recolzar-los com l’única possibilitat que posseïm per defensar-nos de l’arribada de l’home del sac. Aquesta és, si més no, la impressió que transmet tot l’arc parlamentari que es presenta a les eleccions convocades per l’estat espanyol el proper 9 de març.
D’una banda, Rajoy no ha deixat d’anunciar tota mena d’apocalipsis que desmembraran la seva pàtria –que no pas la meva. D’una altra, ZP i els seus (partits satèl·lits inclosos) s’han dedicat a dirigir-se a les masses amb la història de l’home del sac.
Quina pobresa política! Com a ciutadà cridat a les urnes hauria preferit que algú tractés d’il·lusionar-me, en comptes d’atemorir-me . Potser en Rajoy té més responsabilitat, però ZP podria estalviar-se explicar-nos la nefasta gestió del PP i com d’extraordinària n’ha estat la seva legislatura. La millor manera de mobilitzar votants no és atemorint-los, sinó oferint-los un projecte capaç d’entusiasmar.
Tot el contrari. Han llençat la pilota a la nostra teulada i criminalitzen la ciutadania culpant-los de tot el que pugui passar l’endemà de les eleccions per no haver passat per les urnes. Senyors polítics!, el dia 10 només hi haurà uns culpables: vostès que, dia rere dia, s’han anat allunyant de les necessitats de la ciutadania; que, any rere any, han dilapidat l’herència de l’esquerra lluitadora que els varen llegar totes les dones i els homes que deixaren la vida per la llibertat i el dret a opinar.
Finalment, vull agrair-vos la possibilitat que em doneu de reflexionar. Fer-vos partícips de la meva intimitat. Quan em trobo perdut, us cerco en la foscor. Sempre hi sou. Escolteu en silenci. Jo escric. I ho comparteixo en veu alta amb tots vosaltres. Em retrobo. Gràcies per recordar-me el camí de tornada.