JO NECESSITO UNA ALTRA BARCELONA, I TU?

JO NECESSITO UNA ALTRA BARCELONA, I TU?
Incomplir la Llei de Barris conculca el nostre "dret al dret" de la ciutat i dels seus equipaments

divendres, 5 de març de 2010

27 MARÇ ASSEMBLEA Sants-Montjuïc Decideix

La propera assemblea de Sants-Montjuïc Decideix es durà a terme el dissabte 27 de març, 11hores al Casinet d'Hostafrancs. L’assemblea és oberta a tots els ciutadans i ciutadanes de Sants, Hostafrancs, La Bordeta, Poble Sec i La Marina.

Sants-Montjuïc Decideix s’encarregarà d’impulsar als nostres barris la consulta per la independència que es vol fer a la ciutat de Barcelona.
D’altra banda, la Plataforma anima a tot el veïnat a participar activament, tant en les assemblees com en l’organització de la consulta.

Després de l’assemblea constituent, es posaren en marxa diferents àrees de treball i estan obertes a tota la ciutadania:

- Àrea d’administració electoral.
- Àrea de comunicació.
- Àrea de recursos.
- Àrea de campanyes.
- Àrea d’extensió.

Si sumem esforços, aconseguirem l’objectiu de realitzar la consulta sobre la independència de Catalunya a la ciutat de Barcelona.

Si voleu més informació, la trobareu a:

Pàgina electrònica: http://www.barcelonadecideix.cat/ (en breu estarà disponible el web del districte).

Us hi esperem!

Endavant les consultes!



dimecres, 3 de març de 2010

Les persones en cadira de rodes no poden fer ús de RODALIES


Estació 2010, una Odissea a l’estació de Sants d’una persona en cadira per a intentar agafar la xarxa de Rodalies.


Carta oberta a l’opinió pública i a tothom que la vulgui llegir.

Benvolguts/udes,
el fet de posar-me en contacte amb vosaltres és per denunciar la lamentable situació que patim les persones en cadira de rodes pel que fa a la xarxa ferroviària de RODALIES.

De tots i de totes és conegut que la major part de les estacions de Rodalies no estan adaptades, la qual cosa ens impedeix agafar el tren com a qualsevol altra persona, ja sigui per anar a la feina (qui tingui) ja per desplaçar-te a un indret en una jornada lúdica.

La qüestió que tothom considera una injustícia, estacions no adaptades, és “pecata minuta” davant el que us explicaré tot seguit. El problema principal rau, directament i senzillament, en la impossibilitat d’agafar els trens de manera normalitzada perquè no tots els combois estan adaptats. Per passejar, per anar a la feina, al metge, a la platja... Un col•lectiu que necessita una bona infraestructura de mobilitat per a la seva integració social i laboral, queda exclòs de l’ús de la principal xarxa de mobilitat del país. Un col•lectiu, la mobilitat absoluta del qual és fonamental per al seu creixement com a persona, resulta que té barrat el pas a la xarxa de rodalies.

Amb el vostre permís, us el relataré el més breument possible Estació 2010, una Odissea a l’estació de Sants.

Des que vaig patir la malaltia, una maleïda embòlia que em deixà en la cadira ara fa 7 anys, el proppassat dimarts 2 de març de 2010 em vaig veure amb cor, tinc reconeguda la gran invalidesa i per tant era un repte personal, d’atrevir-me a “viatjar” sol en tren. Si més no, és el que em pensava que succeiria.

La idea era anar a visitar a un amic que viu a Montgat, estació que afortunadament està adaptada. Em dirigí cap a l’estació Barcelona-Sants tot emocionat. Era la primera vegada que no depenia de ningú! La meva cadira i jo podríem anar més enllà de les fronteres del districte i, a més a més, completament sol!

En entrar al vestíbul, vaig trobar un taulell d’informació al client. No volia cap contratemps. Ho volia fer tot tan bé, que vaig demanar tota mena d’informació. Tots el combois estan adaptats? Havia d’agafar un cotxe en concret? Ningú no tenia ni idea. Vaig treure el bitllet i vaig tornar a preguntar a la persona de la finestreta. Tampoc no ho sabia. Em remetia a atenció al client, d’on jo provenia. Ho vaig deixar córrer.

Malgrat tot, l’emoció continguda continuava. Em dirigí cap al torno, li dono el bitllet a la persona que atenia i pregunto una vegada més. Mateixa resposta. El deixo córrer un altra vegada. M’acosto a l’ascensor i baixo a la via 8.

-“ding-dong, propera arribada via 8 tren direcció Mataró”. Ostres, quina sort, arribar i moldre.

El tren obre les portes i em trobo amb tres graons d’uns 40 cm. en total. Tant se val, 10 que 40. No hauria pogut pujar igualment. La meva cadira és elèctrica i pesa massa. Atès el que tenia al davant, vaig pensar que devia haver un cotxe adaptat.


Esquivant gent que pujava i baixava, vaig recórrer tota l’andana a la recerca del tan desitjat cotxe que em permetés pujar-hi. Cap ni un! Ni un sol cotxe estava adaptat! Me l’havia passat? No! N’estava segur que no. El comboi tancà les portes i s’allunyà deixant-me envoltat d’una sensació molt estranya. Només era capaç d’articular unes quantes paraules: “no pot ser! És surrealista”. Atès el meu monòleg, la gent em mirava com si hagués embogit.


Torno al vestíbul i li explico a la mateixa persona que m’havia agafat el bitllet el que acabava de passar.


- Que no he pogut pujar-hi! Que el tren ha marxat i no he pogut pujar-hi!

- Miri, -em digué en un to absurdament paternalista- no sé com funciona (vaja de fet parlava en espanyol. Tothom que em va atendre, ho feia en aquesta llengua malgrat que jo em dirigia en català). No tinc ni idea. Vagi a aquell passadís i a la dreta trobarà l’Oficina Central d’Atenció al Client” O potser era al viatger.

M’hi arribo, torno a explicar la mateixa història. Mateixa resposta. Tampoc no tenien ni idea!

- ¿Dónde dice que va usted, caballero. ¿A Montgat? Espérese un momentito, por favor” – en la mateixa absurditat paternalista.
El funcionari agafà el telèfon, va fer unes gestions...

- Ya, ya, ya... de acuerdo.
Va penjar. Per la mirada vaig comprendre que les notícies no eren massa bones.

- Mire usted, caballero. Ehhh... verá es que no todos los trenes están adaptados. Cada 2 0 3 que pasan, 1 lleva un coche adaptado. Usted tiene suerte porque el próximo no, el siguiente que llegará, podrá cogerlo”

Malgrat el que deia el funcionari, no em sentia massa feliç. Tot i la meva fortuna!

- Pero, ¿¡qué me dice!? ¿¡Y a la vuelta!? ¿Me está diciendo que igual me he de esperar una 1 hora o más hasta que llegue un coche adaptado?


- Correcto, caballero. Cuando llegue a la estación llamarán por teléfono y les informarán cuándo llega el tren adaptado.

- ¡Pero esto es surrealista! Ni Kafka lo habría descrito mejor.

El meu somni d’agafar el tren per primera vegada en cadira de rodes finalitzà al vestíbul de Sants-estació. No tenia esma ni per demanar el full de reclamacions. Estava desconcertat. Intentava digerir el que m’acabava de passar.

La qüestió que tothom considera una injustícia, estacions no adaptades, era “pecata minuta”, tal com us deia al començament. El problema principal rau, directament i senzillament, en la impossibilitat d’agafar els trens de manera normalitzada perquè no tots els combois estan adaptats. Per passejar, per anar a la feina, al metge, a la platja...

Un col•lectiu que tant necessita una bona infraestructura de mobilitat per a la seva integració social i laboral... per al seu creixement com a persona, resulta que té barrat el pas a la xarxa de rodalies.
Us adoneu de la situació tan rocambolesca. No hi ha usuaris en cadira, perquè no podem pujar als trens. I, si no podem pujar-hi, mai no n’hi haurà usuaris en cadira de rodes.

I, mentrestant, els responsables polítics de la ciutat de Barcelona i del nostre país tenen com a màxima preocupació “fer pedagogia del Jocs Olímpics”.

Gràcies per arribar fins aquí.

diumenge, 28 de febrer de 2010

“Comitè Olimpic Català” En els 20 anys d’un somni


Reproducció literal del correu d'en Josepmiquel Servià pels 20 anys d'un somni: “Comitè Olimpic Català”

Benvolguts, benvolgudes:

Aquest primer de març s'acompleixen vint anys justos de l’estrena al Palau de la Música Catalana de l' "Himne per al Comité Olímpic Català", en una interpretació conjunta de la Coral Sant Jordi —dirigida aleshores pel sempre recordat Oriol Martorell— i la Cobla Els Montgrins, dirigida pel palamosí Martí Camós.

La creació del Comitè Olimpic Català (COC) havia estat fruit d’una iniciativa dels patriotes Albert Bertrana, Francesc Serra i Ignasi Doñate, entre altres, davant la proximitat dels Jocs Olimpics de l’any 1992, que havien de celebrar-se justament a Barcelona.

I va ser Albert Bertrana, el capdavanter del projecte, qui em feu l’honor d’encarregar-me la lletra del que havia de ser l’himne d’aquest “Comitè Olimpic Català”.

De la música se n’ocuparien, més tard i conjuntament, el compositor gironí Toni del Sas i aquest incansable “tot terreny” per a les activitats patriòtiques que és l'amic Toni Strubell Trueta.

Per això em permeto avui, amb motiu d'aquest vintè aniversari, fer-vos partícips d'un petit record personal que guardo des de ja fa temps amb una certa emoció, però alhora també amb una certa tristesa, en veure com aquella il·lusió compartida per tants catalans i catalanes, després de vint anys, encara no s’ha fet realitat. (Per ventura, haurem d’esperar la independència?).

Es tracta d’un petit document (cliqueu sobre l'adreça que apareix a sota) que inclou, d’una banda, una síntesi de l’audiovisual que es filmà amb motiu de la presentació pública de l’esmentada lletra, a la sala d’actes del Col·legi d'Advocats de Barcelona (una presentació conduïda, com podreu veure, per l’enyorat Salvador Escamilla) i, d’una altra, l’estrena pública de l’himne —al final de la Gran gala del COC i en un Palau de la Música ple de gom a gom— a partir de la retransmissió que en feu Televisió de Catalunya.

Ben cordialment:

Josepmiquel Servià

dissabte, 13 de febrer de 2010

Cesk Freixas, el meu germà petit

Barcelona. La tarda m’envaïa amb el seu alè fred. Moment perfecte per somiar versos d’incògnit. Versos màgics. Poemes amb llum. Màgica Llum (Daniel Ferrer). El dia acompanyava a dibuixar metàfores. A desdibuixar-les. Tarda d’anàfores. Moment precís per compartir solidaris versos encavalcats amb la nostra gent. Versos d’amor i de pàtria.

Una estona abans vaig veure el meu “germà petit”. Cesk Freixas. Germà de lluites i de causes. N’havia sentit a parlar. Des de baix. Des de dins. Fent camí cap a nosaltres. La seva menuda figura camina de la mà dels qui t’esperen. Camina, entre l’abraçada i la paret, per intuir el “futur en 4D”. Ho veu en 4D. Exactament igual que David Caño. El poeta, l’altre germà. El primer en dir He vist el futur en 3D.


En David t'arriba a l'ànima, en el sentit irreverent de la paraula, quasi de puntetes, mentre ens embriaguem de les 3 p: poesia, política i pàtria. El temps esdevé intensament efímer al seu costat.


Cesk, un regal de germà. No pas de cognom. Tanmateix, compartim l’ADN de la lluita, de la tendresa. Compartim el diari de ruta de la poesia. Recorrem els passadissos de les sensacions fins arribar a la seva música set voltes rebel.

Em diuen que ara és al sud dels Països. Cesk no “perdis mai el sud”, ressona una veu al facebook. Cesk mai no el perdrà. N’estic convençut. Nord, sud; est, oest.

Guitarra i Països Catalans. Compromís i solidaritat. Cesk Freixas o la música poetitzada de l’esquerra independentista. El meu germà petit o la revolució i la pàtria descrites amb la prodigiosa i suau subtilesa de la seva veu. Amb la contundent fermesa dels seus versos.

En Cesk, com sempre, desgranant cançons arreu dels Països Catalans. Vers a vers. Cançons de llibertat. Vers roig de cinc puntes. Estel roig lluitador. Estel roig de cinc puntes. L'estel roig de cinc puntes de la llibertat.

Salut, germà!


Nota: En la redacció de l'entrada hem jugat amb títols de cançons d'en Cesk i dels dos poetes a què fem referència.

dilluns, 19 d’octubre de 2009

UNA UBICACIÓ DIGNA AL CAMP NOU

Ahir es va crear un grup al Facebook, "BLAUGRANES EN CADIRA DE RODES. VOLEM UNA UBICACIÓ DIGNA AL CAMP NOU" la descripció del qual detallem a continuació:

Som culés. Anem en CADIRA DE RODES. Ens agrada el futbol. Tenim DRET A VEURE'L amb dignitat.
El FC Barcelona ens té ubicats a l'última fila dels gols nord i sud. Cada vegada que es produeix una jugada emocionant o una altra que acaba en gol, lògicament tothom s'aixeca del seient. Conseqüència: no veiem què ha passat. Estem farts de pagar i haver de veure els gols per televisió quan arribem a casa.
AJUDEU-NOS A FER ARRIBAR A LA DIRECTIVA DEL FC BARCELONA LES NOSTRES REIVINDICACIONS.
50000 adhesions per: UNA UBICACIÓ DIGNA AL CAMP NOU.
Entre les moltes responsabilitats i obligacions que un club de futbol ha tenir, hi ha el de les persones que van amb cadira de rodes. Els clubs han de tenir present els aspectes vinculats a l'accessibilitat a l'estadi o la ubicació dins de les graderies.
És per aquest motiu que fem nostra les reivindicacions i els drets d'aquest grup de seguidors del FC Barcelona.
El Diari de Manel Mora - Cadira Roja us convida a afegir-vos-hi.

dimarts, 8 de setembre de 2009

PROU AUTONOMISME: ÉS L'HORA DE LA INDEPENDÈNCIA


EL DIARI DE MANEL - CADIRA ROJA, se solidaritza amb el comunicat que consensuaren les principals plataformes sobiranistes, en relació a la resposta anunciada per Òmnium Cultural sobre la sentència que el Tribunal Constitucional espanyol emetrà respecte l'Estatut.

En aquest comunicat les entitats signants anuncien que no aniran a la manifestació promoguda per Òmnium Cultural i recolzada pels partits polítics pel fet que no es convoca per a anunciar la fi de la via estatutària i per tant l'inici de la recuperació dels drets sobirans del poble de Catalunya, si no per a defensar l'Estatut mantenint la submissió als poders de l'Estat Espanyol.

VISCA LA TERRA!

En relació a la resposta a la futura sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l'Estatut, les entitats sotasignants manifesten:

1. D'acord amb la legalitat espanyola, el TC té la funció d'emetre sentències de constitucionalitat sobre lleis espanyoles. L'Estatut és una llei espanyola i des d'un inici tot el procés de la seva reforma s'ha fet sotmès a les lleis i al poder de l'Estat Espanyol.

2. El fet que Catalunya ratifiqués la llei en referèndum no és en cap cas el resultat de l'exercici del dret a decidir del poble de Catalunya, sinó una fase més de la seva aprovació segons les lleis espanyoles. Pretendre respondre a la sentència del TC amb l'argument que es vulnera el dret a decidir és un error gravíssim, perquè implica acceptar que els catalans i les catalanes podem exercir la nostra sobirania nacional lliurement en el marc de l'Estat Espanyol, i això no és possible.

3. Considerem que qualsevol mobilització de rebuig a la sentència del TC ha de donar per acabada la via autonomista i l'acceptació de la legalitat espanyola, i ha de consistir en la defensa del nostre dret a l'autodeterminació i de l'Estat propi com a projecte.

4. Les entitats sotasignants no ens manifestarem en defensa de l'Estatut ni darrere dels polítics que no demostrin amb fets que defensen un estat català independent. En conseqüència, només assistirem a una manifestació que es convoqui en defensa de l'exercici del dret d'autodeterminació.

5. Les entitats sotasignants consensuarem un programa d'acció conjunta de resposta a les agressions espanyoles, el primer acte del qual serà una manifestació sota el lema "Som una nació, volem Estat propi", que es durà a terme a Barcelona l'Onze de Setembre d'enguany, i que serà convocada en breu.

PLATAFORMES IMPULSORES: Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), Sobirania i Progrés (SiP) i Deumil.cat.

ENTITATS ADHERIDES: Cercle Català de Negocis, Catalunya Estat Lliure, Ciemen, Club FNEC (Associació de professionals ex-membres de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya), Ateneu Sobiranista Català, Acte de Sobirania, Catalunya Acció i 40 entitats més.

dijous, 25 de juny de 2009

CAL FER un Acte de Sobirania!


El dia 27 de juny, a partir de les 5 de la tarda, farem un seguit d’accions que ens duran a plantar-nos davant el Parlament de Catalunya per exigir als nostres representants electes que ens explicitin si estan disposats...

+Llegir la resta de l'article
------------------------------------------------------------------------------------------------
ALTRES TEMES INTERESSANTS:

L'Auditori acollí un concert benèfic a favor de les persones amb mobilitat reduïda

Iniciatives com aquesta són molt necessàries en un món que considera les persones de mobilitat reduïda com El furgó de cua de la nostra societat. Aquest tipus d’iniciatives són sempre benvingudes. Llàstima, però, que, en lloc de les institucions i dels partits polítics, sobretot aquells que postulen municipalisme alternatiu...

+Llegir la resta de l'article


CRIDA AL POBLE CATALÀ


CRIDA AL POBLE CATALÀ (Reproduïm el tex de Grup Acte de Sobirania, per tal de donar suport a l'acte)


CAL FER un Acte de Sobirania!

El dia 27 de juny, a partir de les 5 de la tarda, farem un seguit d’accions que ens duran a plantar-nos davant el Parlament de Catalunya per exigir als nostres representants electes que ens explicitin si estan disposats, o no, a fer un Acte de Sobirania que permeti reprendre el projecte de Construcció Nacional.

La teva implicació personal és imprescindible per a l’èxit de la convocatòria. Els que viviu lluny, busqueu els companys, organitzeu-vos, i veniu plegats. Si voleu organitzar un autocar, truqueu-nos i ens coordinarem (Rosa 692 047 183).

S’ha fet evident que la via autonòmica és una via morta, que no duu enlloc ni ens permet avançar i que ens aboca, en definitiva, a desaparèixer com a país i com a poble. Estem davant d’una situació d’emergència nacional que reclama de les nostres autoritats i del nostre poble l’assumpció de responsabilitats i la recerca d’una sortida que garanteixi la continuïtat de la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra manera d’interpretar el món.

Des del Grup Acte de Sobirania proposem que sigui el nostre poble qui emplaci els nostres representants polítics a acabar amb aquesta situació d’asfíxia i mort lenta. Per això, fent un pas endavant, us proposem que us afegiu a aquesta crida i materialitzeu el vostre compromís amb el país.

El Grup Acte de Sobirania no és ni una plataforma ni una associació. Som un grup de persones, amb capacitat i experiència en el món associatiu. Ens sentim hereus de l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, de la Marxa de la Llibertat, de les manifestacions del 2006, el 2007 i de la de Brussel·les el 2009.

✱ El mes de maig, vam fer un assaig de mobilització per Internet, consistent a enviar massivament una carta oberta al President de la Generalitat.

✱ El dia de Corpus, ens vam concentrar davant la Generalitat de Catalunya, per escenificar la defunció de la via estatutària i emplaçar els nostres polítics a donar resposta a les nostres demandes. Ara en recollirem la resposta.

Ha arribat l’hora de creure’ns, com a col·lectiu i com a poble, capaços d’urgir els nostres representants perquè tirin endavant un veritable projecte nacional, projecte que volem saber si comparteixen o no amb nosaltres.

NOMÉS EL POBLE QUE HI VA, HI ARRIBA

UN PAÍS LLIURE, UN PAÍS MILLOR

Grup Acte de Sobirania

grup@actedesobirania.cat

www.actedesobirania.cat