JO NECESSITO UNA ALTRA BARCELONA, I TU?

JO NECESSITO UNA ALTRA BARCELONA, I TU?
Incomplir la Llei de Barris conculca el nostre "dret al dret" de la ciutat i dels seus equipaments
Barcelona Decideix

divendres, 5 de març del 2010

27 MARÇ ASSEMBLEA Sants-Montjuïc Decideix

La propera assemblea de Sants-Montjuïc Decideix es durà a terme el dissabte 27 de març, 11hores al Casinet d'Hostafrancs. L’assemblea és oberta a tots els ciutadans i ciutadanes de Sants, Hostafrancs, La Bordeta, Poble Sec i La Marina.

Sants-Montjuïc Decideix s’encarregarà d’impulsar als nostres barris la consulta per la independència que es vol fer a la ciutat de Barcelona.
D’altra banda, la Plataforma anima a tot el veïnat a participar activament, tant en les assemblees com en l’organització de la consulta.

Després de l’assemblea constituent, es posaren en marxa diferents àrees de treball i estan obertes a tota la ciutadania:

- Àrea d’administració electoral.
- Àrea de comunicació.
- Àrea de recursos.
- Àrea de campanyes.
- Àrea d’extensió.

Si sumem esforços, aconseguirem l’objectiu de realitzar la consulta sobre la independència de Catalunya a la ciutat de Barcelona.

Si voleu més informació, la trobareu a:

Pàgina electrònica: http://www.barcelonadecideix.cat/ (en breu estarà disponible el web del districte).

Us hi esperem!

Endavant les consultes!



dimecres, 3 de març del 2010

Les persones en cadira de rodes no poden fer ús de RODALIES


Estació 2010, una Odissea a l’estació de Sants d’una persona en cadira per a intentar agafar la xarxa de Rodalies.


Carta oberta a l’opinió pública i a tothom que la vulgui llegir.

Benvolguts/udes,
el fet de posar-me en contacte amb vosaltres és per denunciar la lamentable situació que patim les persones en cadira de rodes pel que fa a la xarxa ferroviària de RODALIES.

De tots i de totes és conegut que la major part de les estacions de Rodalies no estan adaptades, la qual cosa ens impedeix agafar el tren com a qualsevol altra persona, ja sigui per anar a la feina (qui tingui) ja per desplaçar-te a un indret en una jornada lúdica.

La qüestió que tothom considera una injustícia, estacions no adaptades, és “pecata minuta” davant el que us explicaré tot seguit. El problema principal rau, directament i senzillament, en la impossibilitat d’agafar els trens de manera normalitzada perquè no tots els combois estan adaptats. Per passejar, per anar a la feina, al metge, a la platja... Un col•lectiu que necessita una bona infraestructura de mobilitat per a la seva integració social i laboral, queda exclòs de l’ús de la principal xarxa de mobilitat del país. Un col•lectiu, la mobilitat absoluta del qual és fonamental per al seu creixement com a persona, resulta que té barrat el pas a la xarxa de rodalies.

Amb el vostre permís, us el relataré el més breument possible Estació 2010, una Odissea a l’estació de Sants.

Des que vaig patir la malaltia, una maleïda embòlia que em deixà en la cadira ara fa 7 anys, el proppassat dimarts 2 de març de 2010 em vaig veure amb cor, tinc reconeguda la gran invalidesa i per tant era un repte personal, d’atrevir-me a “viatjar” sol en tren. Si més no, és el que em pensava que succeiria.

La idea era anar a visitar a un amic que viu a Montgat, estació que afortunadament està adaptada. Em dirigí cap a l’estació Barcelona-Sants tot emocionat. Era la primera vegada que no depenia de ningú! La meva cadira i jo podríem anar més enllà de les fronteres del districte i, a més a més, completament sol!

En entrar al vestíbul, vaig trobar un taulell d’informació al client. No volia cap contratemps. Ho volia fer tot tan bé, que vaig demanar tota mena d’informació. Tots el combois estan adaptats? Havia d’agafar un cotxe en concret? Ningú no tenia ni idea. Vaig treure el bitllet i vaig tornar a preguntar a la persona de la finestreta. Tampoc no ho sabia. Em remetia a atenció al client, d’on jo provenia. Ho vaig deixar córrer.

Malgrat tot, l’emoció continguda continuava. Em dirigí cap al torno, li dono el bitllet a la persona que atenia i pregunto una vegada més. Mateixa resposta. El deixo córrer un altra vegada. M’acosto a l’ascensor i baixo a la via 8.

-“ding-dong, propera arribada via 8 tren direcció Mataró”. Ostres, quina sort, arribar i moldre.

El tren obre les portes i em trobo amb tres graons d’uns 40 cm. en total. Tant se val, 10 que 40. No hauria pogut pujar igualment. La meva cadira és elèctrica i pesa massa. Atès el que tenia al davant, vaig pensar que devia haver un cotxe adaptat.


Esquivant gent que pujava i baixava, vaig recórrer tota l’andana a la recerca del tan desitjat cotxe que em permetés pujar-hi. Cap ni un! Ni un sol cotxe estava adaptat! Me l’havia passat? No! N’estava segur que no. El comboi tancà les portes i s’allunyà deixant-me envoltat d’una sensació molt estranya. Només era capaç d’articular unes quantes paraules: “no pot ser! És surrealista”. Atès el meu monòleg, la gent em mirava com si hagués embogit.


Torno al vestíbul i li explico a la mateixa persona que m’havia agafat el bitllet el que acabava de passar.


- Que no he pogut pujar-hi! Que el tren ha marxat i no he pogut pujar-hi!

- Miri, -em digué en un to absurdament paternalista- no sé com funciona (vaja de fet parlava en espanyol. Tothom que em va atendre, ho feia en aquesta llengua malgrat que jo em dirigia en català). No tinc ni idea. Vagi a aquell passadís i a la dreta trobarà l’Oficina Central d’Atenció al Client” O potser era al viatger.

M’hi arribo, torno a explicar la mateixa història. Mateixa resposta. Tampoc no tenien ni idea!

- ¿Dónde dice que va usted, caballero. ¿A Montgat? Espérese un momentito, por favor” – en la mateixa absurditat paternalista.
El funcionari agafà el telèfon, va fer unes gestions...

- Ya, ya, ya... de acuerdo.
Va penjar. Per la mirada vaig comprendre que les notícies no eren massa bones.

- Mire usted, caballero. Ehhh... verá es que no todos los trenes están adaptados. Cada 2 0 3 que pasan, 1 lleva un coche adaptado. Usted tiene suerte porque el próximo no, el siguiente que llegará, podrá cogerlo”

Malgrat el que deia el funcionari, no em sentia massa feliç. Tot i la meva fortuna!

- Pero, ¿¡qué me dice!? ¿¡Y a la vuelta!? ¿Me está diciendo que igual me he de esperar una 1 hora o más hasta que llegue un coche adaptado?


- Correcto, caballero. Cuando llegue a la estación llamarán por teléfono y les informarán cuándo llega el tren adaptado.

- ¡Pero esto es surrealista! Ni Kafka lo habría descrito mejor.

El meu somni d’agafar el tren per primera vegada en cadira de rodes finalitzà al vestíbul de Sants-estació. No tenia esma ni per demanar el full de reclamacions. Estava desconcertat. Intentava digerir el que m’acabava de passar.

La qüestió que tothom considera una injustícia, estacions no adaptades, era “pecata minuta”, tal com us deia al començament. El problema principal rau, directament i senzillament, en la impossibilitat d’agafar els trens de manera normalitzada perquè no tots els combois estan adaptats. Per passejar, per anar a la feina, al metge, a la platja...

Un col•lectiu que tant necessita una bona infraestructura de mobilitat per a la seva integració social i laboral... per al seu creixement com a persona, resulta que té barrat el pas a la xarxa de rodalies.
Us adoneu de la situació tan rocambolesca. No hi ha usuaris en cadira, perquè no podem pujar als trens. I, si no podem pujar-hi, mai no n’hi haurà usuaris en cadira de rodes.

I, mentrestant, els responsables polítics de la ciutat de Barcelona i del nostre país tenen com a màxima preocupació “fer pedagogia del Jocs Olímpics”.

Gràcies per arribar fins aquí.

diumenge, 28 de febrer del 2010

“Comitè Olimpic Català” En els 20 anys d’un somni


Reproducció literal del correu d'en Josepmiquel Servià pels 20 anys d'un somni: “Comitè Olimpic Català”

Benvolguts, benvolgudes:

Aquest primer de març s'acompleixen vint anys justos de l’estrena al Palau de la Música Catalana de l' "Himne per al Comité Olímpic Català", en una interpretació conjunta de la Coral Sant Jordi —dirigida aleshores pel sempre recordat Oriol Martorell— i la Cobla Els Montgrins, dirigida pel palamosí Martí Camós.

La creació del Comitè Olimpic Català (COC) havia estat fruit d’una iniciativa dels patriotes Albert Bertrana, Francesc Serra i Ignasi Doñate, entre altres, davant la proximitat dels Jocs Olimpics de l’any 1992, que havien de celebrar-se justament a Barcelona.

I va ser Albert Bertrana, el capdavanter del projecte, qui em feu l’honor d’encarregar-me la lletra del que havia de ser l’himne d’aquest “Comitè Olimpic Català”.

De la música se n’ocuparien, més tard i conjuntament, el compositor gironí Toni del Sas i aquest incansable “tot terreny” per a les activitats patriòtiques que és l'amic Toni Strubell Trueta.

Per això em permeto avui, amb motiu d'aquest vintè aniversari, fer-vos partícips d'un petit record personal que guardo des de ja fa temps amb una certa emoció, però alhora també amb una certa tristesa, en veure com aquella il·lusió compartida per tants catalans i catalanes, després de vint anys, encara no s’ha fet realitat. (Per ventura, haurem d’esperar la independència?).

Es tracta d’un petit document (cliqueu sobre l'adreça que apareix a sota) que inclou, d’una banda, una síntesi de l’audiovisual que es filmà amb motiu de la presentació pública de l’esmentada lletra, a la sala d’actes del Col·legi d'Advocats de Barcelona (una presentació conduïda, com podreu veure, per l’enyorat Salvador Escamilla) i, d’una altra, l’estrena pública de l’himne —al final de la Gran gala del COC i en un Palau de la Música ple de gom a gom— a partir de la retransmissió que en feu Televisió de Catalunya.

Ben cordialment:

Josepmiquel Servià

dissabte, 13 de febrer del 2010

Cesk Freixas, el meu germà petit

Barcelona. La tarda m’envaïa amb el seu alè fred. Moment perfecte per somiar versos d’incògnit. Versos màgics. Poemes amb llum. Màgica Llum (Daniel Ferrer). El dia acompanyava a dibuixar metàfores. A desdibuixar-les. Tarda d’anàfores. Moment precís per compartir solidaris versos encavalcats amb la nostra gent. Versos d’amor i de pàtria.

Una estona abans vaig veure el meu “germà petit”. Cesk Freixas. Germà de lluites i de causes. N’havia sentit a parlar. Des de baix. Des de dins. Fent camí cap a nosaltres. La seva menuda figura camina de la mà dels qui t’esperen. Camina, entre l’abraçada i la paret, per intuir el “futur en 4D”. Ho veu en 4D. Exactament igual que David Caño. El poeta, l’altre germà. El primer en dir He vist el futur en 3D.


En David t'arriba a l'ànima, en el sentit irreverent de la paraula, quasi de puntetes, mentre ens embriaguem de les 3 p: poesia, política i pàtria. El temps esdevé intensament efímer al seu costat.


Cesk, un regal de germà. No pas de cognom. Tanmateix, compartim l’ADN de la lluita, de la tendresa. Compartim el diari de ruta de la poesia. Recorrem els passadissos de les sensacions fins arribar a la seva música set voltes rebel.

Em diuen que ara és al sud dels Països. Cesk no “perdis mai el sud”, ressona una veu al facebook. Cesk mai no el perdrà. N’estic convençut. Nord, sud; est, oest.

Guitarra i Països Catalans. Compromís i solidaritat. Cesk Freixas o la música poetitzada de l’esquerra independentista. El meu germà petit o la revolució i la pàtria descrites amb la prodigiosa i suau subtilesa de la seva veu. Amb la contundent fermesa dels seus versos.

En Cesk, com sempre, desgranant cançons arreu dels Països Catalans. Vers a vers. Cançons de llibertat. Vers roig de cinc puntes. Estel roig lluitador. Estel roig de cinc puntes. L'estel roig de cinc puntes de la llibertat.

Salut, germà!


Nota: En la redacció de l'entrada hem jugat amb títols de cançons d'en Cesk i dels dos poetes a què fem referència.