Aquestes últimes setmanes s’ha obert un nou debat lingüístic al nostre país: exigir un cert grau de coneixement del català als professors universitaris. Això és una cosa que no s'ha d'exigir enlloc, senzillament perquè tothom ho dóna per descomptat. Però, atesa l’escassa normalització que el català té com a llengua i Catalunya com a país, aquí és un tema que preocupa una gran part de la societat. Per tant, per tal d’atènyer el somni de la nostra llibertat nacional, hem de fer una anàlisi crítica, esmicolant des de l’arrel el problema. Encara que per emergir com a poble ens veiem obligats a trencar el que convingui abans que la seva dinàmica negativa –la del problema- no ens trenqui a nosaltres.
Però és clar, el trencament requereix esforços i ens obliga a prendre decisions que, lluny de convertir-se en l’eix de la nostra quotidianitat vital, espanta, ja que sembla que estiguis fent quelcom mal fet. En aquest sentit, les forces polítiques catalanes –a Madrid totes haurien de postular-se catalanistes, abans de provocar una confrontació amb la “capital del reino”, s’han estimat més no ser conscients que, tal com diu Josep Murgades, catedràtic de Filologia catalana a la Universitat de Barcelona, la normalització lingüística del nostre poble passa, primer de tot, per la desnormalització de l'ús imposat de l'espanyol: «és una manera com una altra de voler fer la truita sense trencar els ous». És evident que hem i estem patint una manca de voluntat política de la Generalitat de Catalunya que, juntament amb la por d’un conflicte lingüístic amb l'Estat (dos símptomes clars de poc coratge institucional), han impossibilitat convertir el català en una llengua nacional. La nostra desnormalització la patim dins de casa.
Amb una altra voluntat, potser, hauríem pogut viure en català. Per contra, ens trobem desenfocats lingüísticament i nacionalment. Pensem que resoldrem el problema exigint al professorat universitari el coneixement de la nostra llengua, tema al voltant del qual hi ha un veritable debat social. Intel·lectuals, periodistes, filòlegs... tots volen prendre una actitud davant d’un tema tan punyent per a la nostra societat. Catalunya és un país tan curiós que s'hi discuteixen coses que no es discuteixen enlloc més. Sembla que la UPF i la UAB es desmarquen de la norma general. I l’UAB ha manifestat que no l'aplicaria als seus professors amb un argument realment sorprenent: ha dit que “si volem tenir els millors professors no ho podem exigir”. Argument amb el qual estic totalment d’acord. ¿Us imagineu que l'Albert Einstein, físic alemany, no pogués donar classes a cap Universitat del Principat pel seu desconeixement de la nostra llengua?.
Siguem seriosos! La llengua catalana no estarà més en perill pel fet que el nostre alumnat universitari rebi una classe de física en alemany, francès o, fins i tot... en castellà. Tampoc no aconseguirem “la desnormalització de l'ús imposat de l'espanyol”. Si volem resoldre veritablement el problema, primer de tot l’hem de desenquistar amb la finalitat de superar l’estat crònic en què es troba. Hem d’estripar-lo des de les seves arrels. I per aconseguir-ho cal una inequívoca voluntat política de la Generalitat de Catalunya i de tots el agents socials. La nostra ciutadania inclosa.
En aquesta qüestió radica la diglòssia del català. El quist del nostre idioma s’ha de començar a tractar amb quimioteràpies que pal·liïn la malaltia. No pas a cop de decrets que acaben incomplint-se. I d’això el professorat dels IES en sabem prou. Des de finals dels anys 80, és obligatori que el professorat d’ESO i batxillerat acreditin conèixer el català mitjançant el certificat de Nivell C. També era un decret. ¿La seva aplicació va comportar que les classes es feren en català (excepció feta de l’assignatura de Llengua i literatura castellana)? Rotundament, no. I si no que circuli la gent pels passadissos de qualsevol IES i se n'adonarà. La cosa va més enllà, però. El decret dels 80 deixava un marge a cada institut d’un 20% per impartir classes en castellà. Una clara evidència del “poc coratge institucional”, mal que ha impossibilitat que el català adquirís el rang de llengua nacional. La nostra desnormalització la patim dins de casa.
No hem de tenir por que els nostres universitaris rebin classes en d’altres idiomes. Si arribessin amb una competència lingüística "normalitzada", no hauríem de patir. El cas és que no hi arriben. I no hi arriben per manca de vocació i de predisposició política. La nostra administració, responsable del Decret de Política lingüística, actua sense la vocació i la predisposició necessàries per estructurar una societat en què la ciutadania pensi en català. Pugui viure en català. Divertir-se en català. Rètols en català. Televisió, ràdio i diaris en català (en proporció inversa a l’actual paisatge mediàtic). En definitiva, la solució ha de començar per l’ensenyament reglat, però ha de transcendir als altres àmbits d’ús de la llengua. Segurament, aconseguiríem, fins i tot, comunicar-nos en la nostra llengua quan un estranger ens fa qualsevol pregunta sobre la nostra ciutat. Vocació i predisposició de tots els agents socials.
“Mi Anna” em diu que això és utòpic. Possiblement. Però d’una cosa estic segur: la utopia és un mirall que hem de trencar. «Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall», sostenia Mercè Rodoreda. Encara que sigui en bé de la nostra llibertat nacional, gran part dels catalans ens hi resistim. Esmicolar el mirall que no ens deixa ser poble, que no ens deixa fer realitat el somni.
Dubto de la utilitat del decret. Negar la seva aportació, però, seria de necis. Pensar que n’és la solució, per contra, seria d’estúpids.
Però és clar, el trencament requereix esforços i ens obliga a prendre decisions que, lluny de convertir-se en l’eix de la nostra quotidianitat vital, espanta, ja que sembla que estiguis fent quelcom mal fet. En aquest sentit, les forces polítiques catalanes –a Madrid totes haurien de postular-se catalanistes, abans de provocar una confrontació amb la “capital del reino”, s’han estimat més no ser conscients que, tal com diu Josep Murgades, catedràtic de Filologia catalana a la Universitat de Barcelona, la normalització lingüística del nostre poble passa, primer de tot, per la desnormalització de l'ús imposat de l'espanyol: «és una manera com una altra de voler fer la truita sense trencar els ous». És evident que hem i estem patint una manca de voluntat política de la Generalitat de Catalunya que, juntament amb la por d’un conflicte lingüístic amb l'Estat (dos símptomes clars de poc coratge institucional), han impossibilitat convertir el català en una llengua nacional. La nostra desnormalització la patim dins de casa.
Amb una altra voluntat, potser, hauríem pogut viure en català. Per contra, ens trobem desenfocats lingüísticament i nacionalment. Pensem que resoldrem el problema exigint al professorat universitari el coneixement de la nostra llengua, tema al voltant del qual hi ha un veritable debat social. Intel·lectuals, periodistes, filòlegs... tots volen prendre una actitud davant d’un tema tan punyent per a la nostra societat. Catalunya és un país tan curiós que s'hi discuteixen coses que no es discuteixen enlloc més. Sembla que la UPF i la UAB es desmarquen de la norma general. I l’UAB ha manifestat que no l'aplicaria als seus professors amb un argument realment sorprenent: ha dit que “si volem tenir els millors professors no ho podem exigir”. Argument amb el qual estic totalment d’acord. ¿Us imagineu que l'Albert Einstein, físic alemany, no pogués donar classes a cap Universitat del Principat pel seu desconeixement de la nostra llengua?.
Siguem seriosos! La llengua catalana no estarà més en perill pel fet que el nostre alumnat universitari rebi una classe de física en alemany, francès o, fins i tot... en castellà. Tampoc no aconseguirem “la desnormalització de l'ús imposat de l'espanyol”. Si volem resoldre veritablement el problema, primer de tot l’hem de desenquistar amb la finalitat de superar l’estat crònic en què es troba. Hem d’estripar-lo des de les seves arrels. I per aconseguir-ho cal una inequívoca voluntat política de la Generalitat de Catalunya i de tots el agents socials. La nostra ciutadania inclosa.
En aquesta qüestió radica la diglòssia del català. El quist del nostre idioma s’ha de començar a tractar amb quimioteràpies que pal·liïn la malaltia. No pas a cop de decrets que acaben incomplint-se. I d’això el professorat dels IES en sabem prou. Des de finals dels anys 80, és obligatori que el professorat d’ESO i batxillerat acreditin conèixer el català mitjançant el certificat de Nivell C. També era un decret. ¿La seva aplicació va comportar que les classes es feren en català (excepció feta de l’assignatura de Llengua i literatura castellana)? Rotundament, no. I si no que circuli la gent pels passadissos de qualsevol IES i se n'adonarà. La cosa va més enllà, però. El decret dels 80 deixava un marge a cada institut d’un 20% per impartir classes en castellà. Una clara evidència del “poc coratge institucional”, mal que ha impossibilitat que el català adquirís el rang de llengua nacional. La nostra desnormalització la patim dins de casa.
No hem de tenir por que els nostres universitaris rebin classes en d’altres idiomes. Si arribessin amb una competència lingüística "normalitzada", no hauríem de patir. El cas és que no hi arriben. I no hi arriben per manca de vocació i de predisposició política. La nostra administració, responsable del Decret de Política lingüística, actua sense la vocació i la predisposició necessàries per estructurar una societat en què la ciutadania pensi en català. Pugui viure en català. Divertir-se en català. Rètols en català. Televisió, ràdio i diaris en català (en proporció inversa a l’actual paisatge mediàtic). En definitiva, la solució ha de començar per l’ensenyament reglat, però ha de transcendir als altres àmbits d’ús de la llengua. Segurament, aconseguiríem, fins i tot, comunicar-nos en la nostra llengua quan un estranger ens fa qualsevol pregunta sobre la nostra ciutat. Vocació i predisposició de tots els agents socials.
“Mi Anna” em diu que això és utòpic. Possiblement. Però d’una cosa estic segur: la utopia és un mirall que hem de trencar. «Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall», sostenia Mercè Rodoreda. Encara que sigui en bé de la nostra llibertat nacional, gran part dels catalans ens hi resistim. Esmicolar el mirall que no ens deixa ser poble, que no ens deixa fer realitat el somni.
Dubto de la utilitat del decret. Negar la seva aportació, però, seria de necis. Pensar que n’és la solució, per contra, seria d’estúpids.
Entrades
