JO NECESSITO UNA ALTRA BARCELONA, I TU?

JO NECESSITO UNA ALTRA BARCELONA, I TU?
Incomplir la Llei de Barris conculca el nostre "dret al dret" de la ciutat i dels seus equipaments
Barcelona Decideix

dijous, 25 de juny del 2009

CAL FER un Acte de Sobirania!


El dia 27 de juny, a partir de les 5 de la tarda, farem un seguit d’accions que ens duran a plantar-nos davant el Parlament de Catalunya per exigir als nostres representants electes que ens explicitin si estan disposats...

+Llegir la resta de l'article
------------------------------------------------------------------------------------------------
ALTRES TEMES INTERESSANTS:

L'Auditori acollí un concert benèfic a favor de les persones amb mobilitat reduïda

Iniciatives com aquesta són molt necessàries en un món que considera les persones de mobilitat reduïda com El furgó de cua de la nostra societat. Aquest tipus d’iniciatives són sempre benvingudes. Llàstima, però, que, en lloc de les institucions i dels partits polítics, sobretot aquells que postulen municipalisme alternatiu...

+Llegir la resta de l'article


CRIDA AL POBLE CATALÀ


CRIDA AL POBLE CATALÀ (Reproduïm el tex de Grup Acte de Sobirania, per tal de donar suport a l'acte)


CAL FER un Acte de Sobirania!

El dia 27 de juny, a partir de les 5 de la tarda, farem un seguit d’accions que ens duran a plantar-nos davant el Parlament de Catalunya per exigir als nostres representants electes que ens explicitin si estan disposats, o no, a fer un Acte de Sobirania que permeti reprendre el projecte de Construcció Nacional.

La teva implicació personal és imprescindible per a l’èxit de la convocatòria. Els que viviu lluny, busqueu els companys, organitzeu-vos, i veniu plegats. Si voleu organitzar un autocar, truqueu-nos i ens coordinarem (Rosa 692 047 183).

S’ha fet evident que la via autonòmica és una via morta, que no duu enlloc ni ens permet avançar i que ens aboca, en definitiva, a desaparèixer com a país i com a poble. Estem davant d’una situació d’emergència nacional que reclama de les nostres autoritats i del nostre poble l’assumpció de responsabilitats i la recerca d’una sortida que garanteixi la continuïtat de la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra manera d’interpretar el món.

Des del Grup Acte de Sobirania proposem que sigui el nostre poble qui emplaci els nostres representants polítics a acabar amb aquesta situació d’asfíxia i mort lenta. Per això, fent un pas endavant, us proposem que us afegiu a aquesta crida i materialitzeu el vostre compromís amb el país.

El Grup Acte de Sobirania no és ni una plataforma ni una associació. Som un grup de persones, amb capacitat i experiència en el món associatiu. Ens sentim hereus de l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, de la Marxa de la Llibertat, de les manifestacions del 2006, el 2007 i de la de Brussel·les el 2009.

✱ El mes de maig, vam fer un assaig de mobilització per Internet, consistent a enviar massivament una carta oberta al President de la Generalitat.

✱ El dia de Corpus, ens vam concentrar davant la Generalitat de Catalunya, per escenificar la defunció de la via estatutària i emplaçar els nostres polítics a donar resposta a les nostres demandes. Ara en recollirem la resposta.

Ha arribat l’hora de creure’ns, com a col·lectiu i com a poble, capaços d’urgir els nostres representants perquè tirin endavant un veritable projecte nacional, projecte que volem saber si comparteixen o no amb nosaltres.

NOMÉS EL POBLE QUE HI VA, HI ARRIBA

UN PAÍS LLIURE, UN PAÍS MILLOR

Grup Acte de Sobirania

grup@actedesobirania.cat

www.actedesobirania.cat



dilluns, 22 de juny del 2009


Tal com està el pati, hem decidit parlar de futbol. Vaja, més exactament del Barça i de les incorporacions que pensem que ha de dur a terme.

Estem d'acord que és escandalós i immoral que, amb la crisi que estem passant, que empobreix encara més els pobres (pagadors al cap i a la fi de totes les crisis), Caja Madrid li compri a Florentino tots els "juguetitos" que aquest senyor desitgi. Al preu que sigui. Pagant el gust i la gana. Immoral i repugnant.


Ara bé, entre el molt i el poc. És ben cert que el Barça ha de mantenir les seves dades d'identitat quant a la seva filosofia de fitxatges i renovacions. Però no és menys cert que, i ha quedat patent la temporada passada, el tricampió presenta llacunes a determinades demarcacions. Posicions que s'han de reforçar per continuar sent el millor equip del món. No per donar-te el "gustazo" de fitxar a tal o qual jugador. Sinó perquè és necessari cobrir competitivament aquestes llacunes. I al Barça tricampió no en pot venir qualsevol. Han de venir els millors jugadors i els millors professionals. Persones i no personatges.


Per tot això, Ribéry no es tracta d'un gustazo. És una necessitat. I per això s'ha de fer un esforç econòmic. Esforç que, d'altra banda, no és tal. Vegem: quants anys té Ribéry? Tractant-se d'un home, que no d'un nom, quants anys pot estar en el Barça? Quina pot ser la seva aportació? Com se sol dir, jo sóc de lletres. Però el resultat de la divisió entre el que costa i els interrogants, és clarament favorable al club dels nostres amors.


Imagineu-vos quina davantera! Ribéry, Eto'o?, Messi... Oh, oh, se m'ha colat Eto'o. No ha estat una distracció qualsevol. Cada any, el mateix debat. Necessitem un "9". Però si tenim el millor del món! Eto'o és un caràcter difícil. Però amb afecte i un poquet de psicologia, Eto'o continuaria al Barça. Però, és clar, si abans que acabi la primera volta de la temporada, se'l posa en el disparadero, no és d'estranyar que brolli l'Eto'o visceral. El mateix Eto'o visceral que ens ha donat amb els seus gols 2 Champions i tres lligues. En ambdues, quan pitjor ho estava passant el Barça, va aparèixer l'Eto'o visceral. Cal tenir memòria. La mala víscera també la treu al terreny de joc. I no oblidem la lliga. Dues vegades, dues, bota de plata. S'hauria guanyat la lliga sense els seus trenta i tants gols? La resposta és òbvia.


D'altra banda, no hi ha diners per fitxar. Recordeu que sóc de lletres i pot ser que m'equivoqui a l'hora de fer números, però vegem novament: no surt més barat ampliar-li el sou i la durada del contracte, a més de mostrar-li l'admiració i el reconeixement que es mereix, que pagar 45 milions per un altre "9", ara com ara, inferior? L'operació és clara. Eto'o + afecte i reconeixement = a molts gols i un dels millors defenses. Qui correrà, pressionarà, lluitarà com ell? Tres anys més a Can Barça i després, atenció!, carta de llibertat pels serveis prestats. Que se'n vagi on vulgui, però per la porta gran.


Altres llacunes que presenta el tricampió les trobem en la defensa. És necessària la incorporació d'un parell de laterals (substituts d'Abidal i d'Alves). Puyol, el meu capi, és tot cor. Però ja no està per córrer per la banda, per doblar al company. I no vull dir amb això que no en sigui capaç. Quan es posa ànima i cor com ho fa Puyol, s'és capaç de tot. Vagi des d'aquí la meva admiració infinita, ja que com a jugador i com a persona, és un referent incommensurable per a totes aquestes generacions que veuen en el futbol els miralls de les seves vides. Puyol és un exemple a seguir. Però és llei de vida. Ha de continuar aportant el seu bon futbol, però no exigir-li un plus de responsabilitat i d'esforç suplementari. Puyol de central. Dirigint. Coordinant la defensa de la manera que tan sols ell ho sap fer. Parant gols amb el cor. I ja que parlem de centrals, cal donar sortida a Càceres i portar, almenys, un altre central. Tot i que personalment ho trobo innecessari.


Ara només ens falta un centrecampista. Mascherano 20 quilos! Segons la font que consultis, 40 milions d'euros! Per una mica més, Cesc. Aquell que el Barça va deixar anar incomprensiblement. Continuo dient que surt més barat a llarg termini. Per què? Perquè fitxaríem un jugador de qualitat contrastada, un home que no un nom i, sobretot, compromís. Coneix a la perfecció el sistema de joc del Barça. El va mamar a la Masía. Jove encara que prou preparat. Jove, qualitat i compromís. Fixeu-vos en Piqué! El Barça els corre per les venes. Èxit assegurat.


A tall de colofó, em permetré la llicència de donar-li un consell a en Pep. No abandonis el tema de la porteria. No és bo que Valdés se sàpiga amo i senyor d'aquesta demarcació. Cal fitxar un suplent de qualitat que li disputi la titularitat jornada darrere jornada. Un Moyà estaria bé.


Seriosament, Pep. En coneixement futbolístic, no t'arribo ni a les soles de les teves luxoses sabates. Però de psicologia, alguna cosa n'he après en els veintitants anys de docència que he exercit, fins que aquesta maleïda malaltia en va retirar "del camp de joc". Al cap i a la fi, un vestidor s'assembla molt a una aula. I una cosa que vaig aprendre, tot just aterrar en l'ensenyament, és que no és bo que algú de l'alumnat se senti indiscutible i superior. En cas contrari, se li pugen els fums. Sense desmerèixer la vàlua de Valdés.


Atentament,


Simplement un culer

dimarts, 2 de juny del 2009

MOU-TE PELS QUIETS

L'Auditori acollirà un concert benèfic a favor de les persones amb mobilitat reduïda


Iniciatives com aquesta són molt necessàries en un món que considera les persones de mobilitat reduïda com El furgó de cua de la nostra societat. Aquest tipus d’iniciatives són sempre benvingudes. Llàstima, però, que, en lloc de les institucions, les hagin de dur a terme, com quasi sempre, gent d’una gran sensibilitat i d’una altíssima consciència solidària, com és el cas de Màrius Serra i de totes les persones que hi participaran.



Llàstima, subratllem! Iniciatives com aquesta, en tot cas, haurien de ser suplementàries de polítiques impulsades des de tots els partits. Desgraciadament, però, no és el cas. No importa la ideologia de les formacions polítiques. Totes, sense cap mena d’excepció, mostren la mateixa actitud davant la problemàtica dels invisibles. És a dir, cap. Poden ser de dretes, de centre, d’esquerres -incloses les anomenades formacions alternatives. Totes ignoren de manera continuada el col·lectiu dels quiets en els seus respectius programes i/o declaracions de principis. Fet que considerem inadmissible i indignant.

Des de les pàgines de EL DIARI DE MANEL MORA – CADIRA ROJA, com a publicació d’esquerres, socialista i independentista, ens veiem obligats a criticar aquestes mancances programàtiques en qualsevol tipus de partit. Totes les formacions haurien de realitzar un acte d’autocrítica. Sobretot, les que es defineixen com a organitzacions polítiques alternatives, socialistes i independentistes. Organitzacions que s’han marcat com a objectius fonamentals, a banda de l’alliberament nacional dels Països Catalans, avançar cap a una societat igualitària, socialista i solidària. Com a organitzacions de classe, tenen el deure d’oferir coherència democràtica i compromís amb la justícia social.

Tanmateix, ni en nom d’aquesta coherència, aquestes formacions alternatives no assenyalen als punts bàsics del seu programa a les eleccions europees, autonòmiques o municipals cap mena de referència als invisibles o El furgó de cua de la nostra societat. Repeteixen els esquemes dels “partits tradicionals”. Els mateixos errors. Omplen els seus tríptics amb els temes que són “més políticament correctes”. Un bon exemple, és la citació d’una d’aquestes formacions que es presenten a les eleccions europees: ([...] garantir el dret de no-discriminació per raons ideològiques, de llengua, d’origen, de sexe o tendència sexual[...]).

És evident que els esmentats són col·lectius constantment marginats pel capitalisme opressor, els drets dels quals defensem aferrissadament i sense pal·liatius. Però no és menys evident l’oblit que representa no fer la més mínima al·lusió a col·lectius que també són víctimes de marginació per part d’aquest sistema salvatge i competitiu, com és el cas dels invisibles o El furgó de cua de la nostra societat. La qüestió s’agreuja en les organitzacions que tenen com a filosofia política d’actuació principal el municipalisme.

Aquest tipus d’organitzacions tenen l’obligació política i moral de defensar i representar TOTS els col·lectius marginats. Entre d’altres qüestions, perquè els invisibles tenim les nostres esperances i les nostres il·lusions dipositades en elles. Ara bé, el fet de sintonitzar ideològicament amb elles, no vol dir que els signem un xec en blanc.

Des de la nostra cadira de rodes, farem ús de la nostra consciència crítica per defensar els drets a sentir-nos representats i defensats. Des de la nostra cadira de rodes, farem de "Pepito Grillo". Serem la seva consciència. Intentarem que no s’assemblin als partits tradicionals. Els farem Pedagogia política. Els insistirem que, quan parlem de la marginació dels quiets, no ens referim únicament a l’adaptació del transport públic o de la urbanització dels carrers per tal que puguem transitar amb dignitat. Que és un dret, alerta! Això tan sols és la punta de l’iceberg d’una problemàtica de més calat.

Quan parlem de la marginació que patim els invisibles, no ens referim només al dret d’accés a un habitatge digne, problema que compartim amb la resta de joves, sinó al dret de rebre les ajudes necessàries per adaptar-lo. Els joves amb problemes motrius, si en la seva puta vida aconsegueixen un habitatge, es troben amb el problema afegit que no poden deambular per casa seva: portes estretes, banys no adaptats...

Quan parlem de marginació dels del furgó de cua, parlem de l’immens problema que patim per accedir a un lloc de treball.

O quan parlem de segregació social del nostre col·lectiu, parlem del dret a un ensenyament digne. Parlem de polítiques inclusives contraposades a la marginació dins la comunitat educativa. Tema que conec a la perfecció. L’he patit com a alumne i l’he viscut com a professor. És per aquest motiu que puc parlar extensament de la problemàtica dels quiets a l’ensenyament. La majoria de centres no compten amb els mitjans suficients per tal que aquest tipus d'alumnat rebi un ensenyament digne, en l'entorn d'una escola catalana, pública i laica. No estan adaptats. Tenen mancances de material curricular. Un desastre! L’administració no té la més mínima sensibilitat al respecte.

Haig de dir, però, que, en contra de tots aquests dèficits, trobem (me l’he trobat) un professorat competent, sensible i solidari. Les hi he donat moltes vegades, les gràcies. Des de la meva cadira de rodes, repeteixo: gràcies als meus professors i a les meves professores. Gràcies perquè sóc el que sóc per la vostra entrega. I gràcies al professorat, que em va fer costat en la meva lluita com a professor amb problemes de mobilitat i la van fer seva.

Ara bé, no ens enganyem. El problema no ha de tenir una solució comptant amb el voluntarisme del professorat. El problema significa inversions. Significa recursos econòmics i humans. Tota solució que no passi per aquests requisits, serà simple i senzillament un apedaçament que emmascararà la realitat.

Quan parlem de marginació dels quiets ens neguem rotundament a ser un afegit a l’apartat d’urbanisme. El disseny de la ciutat, que tant margina als invisibles com a les dones, suposa només una part de la nostra problemàtica. Com hem constatat, el tot que configura la nostra dignitat no s’acaba resolent les traves urbanístiques.

Queden al tinter moltes i moltes més qüestions pendents. Ens hem limitat a enumerar tan sols uns quants problemes. La nostra intenció és fer veure que, lluny de la típica rampa, evidentment molt necessària, la problemàtica dels invisibles és de tal gravetat i de tal magnitud que requereix una anàlisi seriosa i rigorosa que l’espai d’aquest bloc no ens permet. Però em poso a disposició tant dels lectors i de les lectores, com de qualsevol organització política, per a debatre el tema en profunditat.

Com a conclusions finals, permeteu-me dir que l’epicentre de la nostra subsistència passa per donar respostes a l’habitatge, treball, cursos de formació laboral, sanitat, educació, inclusió social, campanyes de formació cívica (us plantejo una simple i senzilla qüestió per tal que no les interpreteu amb els tòpics de sempre. Una només. Arribeu amb la moto i/o la bici. Veieu un lloc a la vorera per deixar-la. És al costat d'un cotxe amb el distintiu de cadira de rodes visiblement col·locat. ¿Us pareu a pensar que si no deixeu la suficient distància amb la porta, la persona que condueix no podrà obrir-la i, per tant, no podrà pujar ni desmontar la seva cadira fins que arribeu? Us ha passat mai? A mi sí), l'incompliment de la Llei de Barris (2004) conculca el nostre dret al dret de la ciutat i dels seus equipaments i podríem continuar amb un llarguíssim etcètera.
Tots els arguments esgrimits ens atorguen la llicència de dir que no volem ser més, però tampoc menys que cap altre grup. Que estem cansats de ser el furgó de cua dels col·lectius marginats.

Empordanet, primavera 2009

MOU-TE PELS QUIETS

L'Auditori acollirà un concert benèfic a favor de les persones amb mobilitat reduïda (II)

L’escriptor Màrius Serra és l’impulsor de Mou-te pels quiets, un concert benèfic que tindrà lloc el 14 de juny vinent a l'Auditori de Barcelona i que comptarà amb les actuacions desinteressades d’artistes, cantants i periodistes de gran renom a la nostra Nació.



Iniciatives com aquesta són molt necessàries en un món que considera les persones de mobilitat reduïda com "El furgó de cua de la nostra societat", tal com l’escriptor les ha definit. Aquest tipus d’iniciatives són sempre benvingudes. Llàstima, però, que, en lloc de les institucions, les hagin de dur a terme, com quasi sempre, gent d’una gran sensibilitat i d’una altíssima consciència solidària, com és el cas de Màrius Serra i de totes les persones que hi participaran.

Mou-te pels quiets comptarà amb les actuacions de Tricicle, Nina, Quimi Portet, Els Pets, Gossos i Joan Miquel Oliver, entre altres. La recaptació anirà a parar a les fundacions Nexe i Guimbarda, dedicades a atendre i fer "més visibles" aquestes persones.
El cantautor de Tiana Pau Riba i el carismàtic actor de Vilanova i la Geltrú Sergi López cantaran a duo L'home estàtic, "un himne per a les persones de mobilitat reduïda", va afirmar Serra, que coneix la situació dels menors de primera mà. "Al meu fill el tracto de rei dels mandrosos", va assegurar ahir l'escriptor, que fa dos anys va escriure Quiet (Empú-ries/Anagrama), on relata d'una manera optimista i amb punts d'humor l'estat emocional que tenen els pares d'aquests nens. Durant l'acte, els actors Queco Novell i Marta Angelat, l'editor Jorge Herralde, els periodistes Albert Om i Neus Bonet, així com l'escriptor Matthew Tree, llegiran fragments d'aquest llibre. Riba va confessar sentir-se il.lusionat amb aquesta col.laboració solidària amb el "pare paralímpic", en referència a Serra.
Nina interpretarà una composició de Lluís Llach, mentre que la resta dels artistes --Quimi Portet, Els Pets, Gossos, Bruno Oro, Joan Miquel Oliver-- cantaran cançons pròpies. Com a colofó final, Gospel Viu versionarà el tema Carros de foc, de Vangelis, mentre es projectarà una animació digital creada pel fotògraf Jordi Ribó en què es podrà veure corrent el fill de Serra, Llullu. Ribó també ha retratat els artistes en una cadira de rodes. Les fotografies s'exposaran a la llibreria Bertrand (Rambla de Catalunya, 37) a partir del 28 de maig.
Les entrades (30 euros) ja estan a la venda a través del Telentrada de Caixa Catalunya i a les taquilles de l'Auditori. "Llullu ha remès una carta a les autoritats convidant-les a assistir-hi pagant per veure l'espectacle des de la fila zero", va advertir Serra.

El Diari de Manel Mora – Cadira Roja se solidaritza amb aquest acte contra la discriminació dels quiets. Des de les nostres pàgines denunciarem qualsevol tipus de marginació i advocarem per una societat més justa, igualitària i solidària en la qual els adjectius no estiguin buits de contingut.

Empordanet, primavera 2009