No a la prohibició de TV3 al País Valencià
El proper 25 d'abril la Generalitat Valenciana ha amenaçat de tancar les instal·lacions amb les quals Acció Cultural del País Valencià garantia les emissions, per televisió digital terrestre, de TV3.
No a la prohibició de la televisió catalana al País Valencià
Davant la intenció de prohibir la recepció dels canals de televisió catalana al País Valencià, EL DIARI DE MANEL denuncia que es tracta d’una maniobra més per part de la dreta postfranquista amb la clara intencionalitat d'impedir que centenars de milers de persones puguin rebre la televisió en la seva pròpia llengua, en la llengua que defineix el domini dels Països Catalans.
D’aquest fet, en són responsables no només el govern valencià del PP, que atempta constantment contra la llengua catalana dels valencians, sinó també el govern espanyol del PSOE que, a través dels seu ministre d’Indústria, Joan Clos, es nega a resoldre la situació. Així mateix, el govern del Principat de Catalunya, format per PSC, ERC i IC estan obrant amb passivitat i connivència enfront d’un nou atemptat contra la integritat lingüística i cultural de la nació catalana.
Estem davant d'una imposició lingüística: la substitució de la llengua catalana per la llengua imperialista espanyola. És evident que els drets dels ciutadans i de les ciutadanes del País Valencià a comunicar-se en la seva pròpia llengua està essent conculcat. Com a reflexió final només cal preguntar-nos quina mena de democràcia és aquesta.
En aquest vídeo de Vilaweb TV, sota la sèrie de "Valencians amb TV3", Núria Cadenes parla, entre les intervencions de Carles Solà i Carles Arnal, de les raons de la Generalitat Valenciana per tallar les emissions de TV3.
El proper 25 d'abril la Generalitat Valenciana ha amenaçat de tancar les instal·lacions amb les quals Acció Cultural del País Valencià garantia les emissions, per televisió digital terrestre, de TV3.
No a la prohibició de la televisió catalana al País Valencià
Davant la intenció de prohibir la recepció dels canals de televisió catalana al País Valencià, EL DIARI DE MANEL denuncia que es tracta d’una maniobra més per part de la dreta postfranquista amb la clara intencionalitat d'impedir que centenars de milers de persones puguin rebre la televisió en la seva pròpia llengua, en la llengua que defineix el domini dels Països Catalans.
D’aquest fet, en són responsables no només el govern valencià del PP, que atempta constantment contra la llengua catalana dels valencians, sinó també el govern espanyol del PSOE que, a través dels seu ministre d’Indústria, Joan Clos, es nega a resoldre la situació. Així mateix, el govern del Principat de Catalunya, format per PSC, ERC i IC estan obrant amb passivitat i connivència enfront d’un nou atemptat contra la integritat lingüística i cultural de la nació catalana.
Estem davant d'una imposició lingüística: la substitució de la llengua catalana per la llengua imperialista espanyola. És evident que els drets dels ciutadans i de les ciutadanes del País Valencià a comunicar-se en la seva pròpia llengua està essent conculcat. Com a reflexió final només cal preguntar-nos quina mena de democràcia és aquesta.
En aquest vídeo de Vilaweb TV, sota la sèrie de "Valencians amb TV3", Núria Cadenes parla, entre les intervencions de Carles Solà i Carles Arnal, de les raons de la Generalitat Valenciana per tallar les emissions de TV3.
Cal que defensem rebre la informació i que defensem l'existència d'uns mitjans de comunicació en llengua catalana. Només organitzant-nos, aconseguirem el dret inalienable a rebre la informació en la nostra llengua i, consegüentment, la tant desitjada normalització lingüística. Símptoma que les constants de l'existència de la nostra nació estan estables.
Socialisme i independència.
Entrades
8 comentaris:
Tot l'exposat en l'article i tot allò que defensen els participants en el vídeo és tan evident, que no em cal afegir res. Només vull fer una reflexió, en realitat personal, que ve a tomb en aquest moment i que em va assaltar l'altre dia quan vaig assistir a la presentació del nou diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans.
No és la primera vegada que aquest pensament passa pel meu cap. El vaig tenir molts cops mentre estudiava Filologia Catalana i compartia els bancs de les aules amb molts companys procedents de les Illes i del País Valencià.
Es tracta de la diferència de percepcions d'una mateixa realitat, diferència que, pel que fa al tema que ens ocupa, té a veure amb la gran mentida política. És indignant que els qui posseeixen la saviesa i la informació científica, els qui manegen el coneixement de la història i de les dades empíriques, els qui coneixen perfectament la realitat passada i present de la llengua i de la literatura catalanes perquè s'han dedicat al seu estudi durant tota la vida, puguin ser basquentats i ignorats pels qui no en tenen ni idea, per la intervenció falaç del món polític i mediàtic que s'inventa una realitat paral·lela ajustada als seus interessos. A veure, sóc conscient que no descobreixo la sopa d'all.
Però asseguda a la facultat o l'altre dia enmig de la comunitat científica de la llengua catalana, no vaig poder evitar tornar a pensar que tots els balears, valencians i catalans que érem allà i que hem compartit i compartim uns estudis i uns coneixements, ho tenim tot molt clar. Sabem autèntica la nostra pertinença a una realitat comuna documentada àmplicament. És tan obvi i funciona pel seu cantó amb tanta naturalitat, que sembla impossible l'existència reiterada de altres realitats, surrealistes i inexplicables, que només pretenen generar situacions anòmales.
Són dos móns en dos planetes diferents. En Joan Martí Castells, president de la Secció Filològica de l'IEC, va dir una cosa en la seva intervenció que em va semblar molt gràfica. Va dir que la gent de parla catalana estava tan disposada a seguir lluitant amb naturalitat per l'espai que li pertocava (en aquest cas, óbviament, es referia bàsicament a les qüestions lingüístiques) que actuava com si tot fos normal, com si no passés res, fent la seva tasca amb persistència i sense immutar-se. La millor lluita, treballar. I és veritat, érem allà, presentant la segona edició del diccionari, explicant els canvis, les millores, esmentant els errors de l'anterior edició, treballant lexicogràficament, lingüísticament, filològicament.
I, mentre, uns altres, "dale que te pego" amb les seves neures, entestats a prohibir TV3 a una part del territori de parla catalana per continuar amb l'històric "divide y vencerás". Definitivament, dues realitats absolutament distintes.
Només em pregunto, com a reflexió final: Tanta por els hi fem?.
Potser sí. Potser els espanta que el diccionari ja sigui a la llista dels llibres més venuts (i encara no ha arribat Sant Jordi). Potser els costa pair la persistència imparable dels qui no hem deixat mai de treballar.
Son tan, “transparents”. Involuntàriament transparents. Amb la transparència que dona la supèrbia, de creure’s en possessió de la veritat; que se’ls hi veu el llautó d’una hora lluny.
Tan de bo aquesta transparència fos present en tot el que fan. De llarg ha quedat demostrat que no es la pedra filosofal per la que es mou la seva política.
Aquest; no es mes que un altre boci del continu degoteig de atacs, a la llengua que per a ells, representa a un poble que sempre els ha plantat cara i que no es doblega fàcilment.
Es que no es cansaran mai?...
Be, esperem que no ho aconsegueixen. Tot el meu suport per al poble valencià que vulgui veure TV3, i als que no... No més han de caviar de canal, i deixar en pau als que si hi volen...
Una salutació per tots
Lidia Cervantes
Evident tot el que dius, Lídia. Sempre m'han sobtat (i ara potser me'n vaig "por lo cerros de Úbeda") les injerències de la dreta en la vida dels altres. Sé a què responen, a la necessitat de controlar la massa, però no deixen de sobtar-me des del punt de vista estrictament humà.
Vull dir: si un no es vol divorciar, que no es divorciï. Si un no vol avortar, que no avorti. I si un no vol veure TV3 a València, que apreti el botó corresponent del comandament a distància i que posi Antena3, per dir alguna cosa.
Però que deixen divorciar-se, avortar i veure TV3 (de lluny la millor televisió de l'Estat, malgrat tot) a qui ho volgui fer. En fi, que no es facin il·lusions. Malgrat ells, tenim divorci i avortament més o menys legal. Continuarem lluitant pel tema del comandament.
Encantada de tornar a parlar amb tu.
Anna
Tot pura façana, benvolguda Anna. Despres; tan bon punt s'aproven, son els premers en gaudir-les i treure'n profit.
Jo estic a favor de totes aquestes lleis que ells rebutxen, tot i aixó, no m'he divorciat mai, no he avortat mai (per que no m'ha fet falta, esclar)i soc hetero...
Poden dir ells el mateix?...
No m'emprenya que ho facin; m'emprenya l'hipocresia...
Une pero, maca.
Lidia Cervantes
Be, aixo de que soc hetero, sona malament, sembla com si fos una virtud. Res mes lluny del que penso; per mi, es tanta virtud com ser bruna, alta, prima o esquerrana.
No mes era per esbandir susceptibilitats...
Un peto.
Lidia Cervantes
HAHAHA. Jo tampoc m'he divorciat mai, tampoc he avortat (perquè no m'ha fet falta, que si no ho hauria fet, estem d'acord) i també sóc hetero. Ser hetero, com molt bé puntualitzes, no és cap mèrit, és un fet i ja està. Bé, no haver-se divorciat tampoc n'és cap de mèrit, i pel que fa a l'avortament, encara que no crec que acabi d'agradar a ningú, és una mesura necessària, un mal menor. Les meves al·lusions a aquestes qüestions volien ser una mica iròniques i volien reflectir precisament allò que tu has copsat tan bé. La hipocresia de la dreta i dels que s'anomenaven (si més no abans) "las fuerzas vivas" (Església católica inclosa). En fi, tinc amics homosexuals, conec gent que ha avortat, també conec divorciats i, sobretot, conec molts valencians que veuen TV3. De fet, els que tenen dos dits de front ho han de fer per força, perquè les alternatives (canals de pagament a part) són absolutament insuportables, començant pel Canal 9.
Sigui com sigui, volia posar una miqueta de visió humorística davant de tanta sensació de "vergüenza ajena".
Petons,
Anna
En Murcia se ve Canal 9 y nadie lo considera un ejercicio de colonialismo cultural. Cuanto más haya para elegir, mejor.
(NO estoy de acuerdo en lo del aborto; debemos tender a aumentar el concepto de vida y de derecho a la vida; no a restringirlo)
Estamos de acuerdo en lo de las televisiones. Ya lo sé. Ningún problema.
En cuanto al aborto, soy la primera en pensar que es una cuestión delicadísima. A mí no me gusta, y no creo que le guste a nadie con dos dedos de frente y un mínimo de sensibilidad. Y mucho menos si tienes hijos. Respeto la vida intensamente, razón por la cual también me cuesta mucho defender la eutanasia. Soy del parecer (seguramente un poco ingenuo) que, mientras haya vida, hay esperanza.
Ahora bien. El aborto clandestino existe, en condiciones poco higiénicas, traumáticas y desastrosas. Por eso apoyé y apoyo su legalización e incluso la ampliación de los requisitos legales para practicarlos. Si las mujeres van a hacerlo igualmente, que lo hagan con garantías. Con que muera el feto ya es bastante. No ha de morir también la madre como ha ocurrido durante siglos.
Pero aún hay otros motivos. Y no son los típicos: en las primeras semanas el feto no es un niño. Mentira. Lo es. Tampoco es: la mujer tiene derecho a decidir. Bien, tiene derecho, pero no es un motivo, porque el bebé no tiene la culpa y también tiene derechos. Tampoco la demagogia de: abortar no es matar. Sí es matar.
Mis razones van por otro camino. Por el camino de evitar que lleguen al mundo todavía más desgraciados, que la vida ya es bastante dura en condiciones normales. Y por el camino de las libertades del hombre, las libertades a las claras, porque el que no quiere hacerlo, como dije hace unos posts, no lo hace. Por tanto, quien quiere tener la conciencia tranquila, puede tenerla.
Pero que no obligue a una vida de desgracia al prójimo. Es un problema y una decisión de cada uno. El estado de todos sólo ha de poner los medios para que se haga con garantías sanitarias.
Anna
Publica un comentari a l'entrada