MOU-TE PELS QUIETS

L'Auditori acollirà un concert benèfic a favor de les persones amb mobilitat reduïda

Iniciatives com aquesta són molt necessàries en un món que considera les persones de mobilitat reduïda com El furgó de cua de la nostra societat. Aquest tipus d’iniciatives són sempre benvingudes. Llàstima, però, que, en lloc de les institucions, les hagin de dur a terme, com quasi sempre, gent d’una gran sensibilitat i d’una altíssima consciència solidària, com és el cas de Màrius Serra i de totes les persones que hi participaran.



Llàstima, subratllem! Iniciatives com aquesta, en tot cas, haurien de ser suplementàries de polítiques impulsades des de tots els partits. Desgraciadament, però, no és el cas. No importa la ideologia de les formacions polítiques. Totes, sense cap mena d’excepció, mostren la mateixa actitud davant la problemàtica dels invisibles. És a dir, cap. Poden ser de dretes, de centre, d’esquerres -incloses les anomenades formacions alternatives. Totes ignoren de manera continuada el col·lectiu dels quiets en els seus respectius programes i/o declaracions de principis. Fet que considerem inadmissible i indignant.

Des de les pàgines de EL DIARI DE MANEL MORA – CADIRA ROJA, com a publicació d’esquerres, socialista i independentista, ens veiem obligats a criticar aquestes mancances programàtiques en qualsevol tipus de partit. Totes les formacions haurien de realitzar un acte d’autocrítica. Sobretot, les que es defineixen com a organitzacions polítiques alternatives, socialistes i independentistes. Organitzacions que s’han marcat com a objectius fonamentals, a banda de l’alliberament nacional dels Països Catalans, avançar cap a una societat igualitària, socialista i solidària. Com a organitzacions de classe, tenen el deure d’oferir coherència democràtica i compromís amb la justícia social.

Tanmateix, ni en nom d’aquesta coherència, aquestes formacions alternatives no assenyalen als punts bàsics del seu programa a les eleccions europees, autonòmiques o municipals cap mena de referència als invisibles o El furgó de cua de la nostra societat. Repeteixen els esquemes dels “partits tradicionals”. Els mateixos errors. Omplen els seus tríptics amb els temes que són “més políticament correctes”. Un bon exemple, és la citació d’una d’aquestes formacions que es presenten a les eleccions europees: ([...] garantir el dret de no-discriminació per raons ideològiques, de llengua, d’origen, de sexe o tendència sexual[...]).

És evident que els esmentats són col·lectius constantment marginats pel capitalisme opressor, els drets dels quals defensem aferrissadament i sense pal·liatius. Però no és menys evident l’oblit que representa no fer la més mínima al·lusió a col·lectius que també són víctimes de marginació per part d’aquest sistema salvatge i competitiu, com és el cas dels invisibles o El furgó de cua de la nostra societat. La qüestió s’agreuja en les organitzacions que tenen com a filosofia política d’actuació principal el municipalisme.

Aquest tipus d’organitzacions tenen l’obligació política i moral de defensar i representar TOTS els col·lectius marginats. Entre d’altres qüestions, perquè els invisibles tenim les nostres esperances i les nostres il·lusions dipositades en elles. Ara bé, el fet de sintonitzar ideològicament amb elles, no vol dir que els signem un xec en blanc.

Des de la nostra cadira de rodes, farem ús de la nostra consciència crítica per defensar els drets a sentir-nos representats i defensats. Des de la nostra cadira de rodes, farem de "Pepito Grillo". Serem la seva consciència. Intentarem que no s’assemblin als partits tradicionals. Els farem Pedagogia política. Els insistirem que, quan parlem de la marginació dels quiets, no ens referim únicament a l’adaptació del transport públic o de la urbanització dels carrers per tal que puguem transitar amb dignitat. Que és un dret, alerta! Això tan sols és la punta de l’iceberg d’una problemàtica de més calat.

Quan parlem de la marginació que patim els invisibles, no ens referim només al dret d’accés a un habitatge digne, problema que compartim amb la resta de joves, sinó al dret de rebre les ajudes necessàries per adaptar-lo. Els joves amb problemes motrius, si en la seva puta vida aconsegueixen un habitatge, es troben amb el problema afegit que no poden deambular per casa seva: portes estretes, banys no adaptats...

Quan parlem de marginació dels del furgó de cua, parlem de l’immens problema que patim per accedir a un lloc de treball.

O quan parlem de segregació social del nostre col·lectiu, parlem del dret a un ensenyament digne. Parlem de polítiques inclusives contraposades a la marginació dins la comunitat educativa. Tema que conec a la perfecció. L’he patit com a alumne i l’he viscut com a professor. És per aquest motiu que puc parlar extensament de la problemàtica dels quiets a l’ensenyament. La majoria de centres no compten amb els mitjans suficients per tal que aquest tipus d'alumnat rebi un ensenyament digne, en l'entorn d'una escola catalana, pública i laica. No estan adaptats. Tenen mancances de material curricular. Un desastre! L’administració no té la més mínima sensibilitat al respecte.

Haig de dir, però, que, en contra de tots aquests dèficits, trobem (me l’he trobat) un professorat competent, sensible i solidari. Les hi he donat moltes vegades, les gràcies. Des de la meva cadira de rodes, repeteixo: gràcies als meus professors i a les meves professores. Gràcies perquè sóc el que sóc per la vostra entrega. I gràcies al professorat, que em va fer costat en la meva lluita com a professor amb problemes de mobilitat i la van fer seva.

Ara bé, no ens enganyem. El problema no ha de tenir una solució comptant amb el voluntarisme del professorat. El problema significa inversions. Significa recursos econòmics i humans. Tota solució que no passi per aquests requisits, serà simple i senzillament un apedaçament que emmascararà la realitat.

Quan parlem de marginació dels quiets ens neguem rotundament a ser un afegit a l’apartat d’urbanisme. El disseny de la ciutat, que tant margina als invisibles com a les dones, suposa només una part de la nostra problemàtica. Com hem constatat, el tot que configura la nostra dignitat no s’acaba resolent les traves urbanístiques.

Queden al tinter moltes i moltes més qüestions pendents. Ens hem limitat a enumerar tan sols uns quants problemes. La nostra intenció és fer veure que, lluny de la típica rampa, evidentment molt necessària, la problemàtica dels invisibles és de tal gravetat i de tal magnitud que requereix una anàlisi seriosa i rigorosa que l’espai d’aquest bloc no ens permet. Però em poso a disposició tant dels lectors i de les lectores, com de qualsevol organització política, per a debatre el tema en profunditat.

Com a conclusions finals, permeteu-me dir que l’epicentre de la nostra subsistència passa per donar respostes a l’habitatge, treball, cursos de formació laboral, sanitat, educació, inclusió social, campanyes de formació cívica (us plantejo una simple i senzilla qüestió per tal que no les interpreteu amb els tòpics de sempre. Una només. Arribeu amb la moto i/o la bici. Veieu un lloc a la vorera per deixar-la. És al costat d'un cotxe amb el distintiu de cadira de rodes visiblement col·locat. ¿Us pareu a pensar que si no deixeu la suficient distància amb la porta, la persona que condueix no podrà obrir-la i, per tant, no podrà pujar ni desmontar la seva cadira fins que arribeu? Us ha passat mai? A mi sí), l'incompliment de la Llei de Barris (2004) conculca el nostre dret al dret de la ciutat i dels seus equipaments i podríem continuar amb un llarguíssim etcètera.

Tots els arguments esgrimits ens atorguen la llicència de dir que no volem ser més, però tampoc menys que cap altre grup. Que estem cansats de ser el furgó de cua dels col·lectius marginats.

Empordanet, primavera 2009