El 25 d’abril es compliran 300 anys de la batalla d’Almansa, la pèrdua de la qual suposà per a la nació catalana l’inici dels 300 anys d’ocupació espanyola.
La Batalla
En la Batalla d'Almansa (25 d'abril del 1707), les tropes de Felip V derroten les de l'arxiduc Carles d'Àustria, cosa que comportarà que Castella ocupi el Regne de València per dret de conquesta (guerra de Successió), perdent així el Regne de València tots els furs concedits fins a la data i l'implantació dels Decrets de Nova Planta.
Al País Valencià, avui dia encara perdura la dita Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança, rememorant aquesta derrota. Altres dites com ara De ponent, ni vent ni gent, ni casament, poden estar relacionats, encara que el seu origen siga diferent a la derrota d'Almansa.
Conseqüències
La victòria a Almansa significà un gran pas en la consolidació de la dominació d'Espanya pels Borbons. Amb el principal exèrcit pro-Habsburg a la península, el duc d'Anjou va guanyar la iniciativa i va conquerir el Regne de València. A partir de llavors, només Catalunya i les Illes continuarien fidels a Arxiduc Carles, doncs el propi Arxiduc i els anglesos es van desinteressar del conflicte, firmant el Tractat d'Utrecht el 1713. La guerra s'allargaria fins el 1715 amb la rendició de les Pitiüses.
Finalitzada la guerra, el monarca va mamprendre llavors una profunda reforma administrativa de l'Estat de caràcter centralista, les línies més significatives de la qual van ser l'enfortiment del Consell de Castella i al 1716 el Decret de Nova Planta de la Corona d'Aragó, pel qual dissolia les seves principals institucions i reduïa al mínim la seva autonomia.
És per aquest motiu que des de l’esquerra independentista s’ha engegat una campanya sota el lema “300 d’ocupació, 300 anys de resistència”. La campanya té dos objectius bàsics. Recordar que el 25 d’abril de 1707 les tropes borbòniques guanyaren la batalla d’Almansa, fet que provocà la contínua desmembració de la nostra nació: 1714 caiguda de Catalunya, a la qual seguí la de Mallorca el 1715. D’altra banda, té com a segon objectiu la denúncia de la situació d’opressió nacional, alhora que pretén iniciar un procés de vertebració i d’estructuració de l’independentisme.
Un eix fonamental de la campanya, sense el qual no tindria raó de ser, és la recuperació de la memòria històrica dels Països Catalans. És imprescindible que, a banda de la supèrflua recuperació històrica que duen a terme els espanyols amb la complicitat dels conformistes polítics-vasalls catalans, donem a conèixer la negació identitària i les imposicions per part de l’Estat espanyol (i del francès, a la Catalunya Nord), i les conseqüències que se’n deriven i com ens afecten: la transició, mal anomenada democràtica. Aprovació d’una constitució unificadora. Atorgament d’autonomies descafeïnades. Pactes estatutaris que perllonguen la negació de la nostra realitat nacional.
És evident que la via estatutària no resol les demandes legítimes de la societat civil catalana. Fet que, històricament, l’esquerra independentista ha vingut denunciant.
Davant d’aquesta situació, ens hem de treure de sobre els complexos, les pors... i fer ús del legítim dret a decidir. Convèncer-nos que som capaços d’organitzar-nos com a nació. Tan sols cal fer un pas valent cap el dret a l’autodeterminació.
La campanya “300 d’ocupació, 300 anys de resistència” és un bon esdeveniment per a reflexionar envers tots els fets històrics que ha patit la societat catalana, alhora que pot suposar un punt d’inflexió en la nostra marxa cap el socialisme i la independència.
http://www.300anys.cat/
Entrades
