Aquestes últimes setmanes s’ha obert un nou debat lingüístic al nostre país: exigir un cert grau de coneixement del català als professors universitaris. Això és una cosa que no s'ha d'exigir enlloc, senzillament perquè tothom ho dóna per descomptat. Però, atesa l’escassa normalització que el català té com a llengua i Catalunya com a país, aquí és un tema que preocupa una gran part de la societat. Per tant, per tal d’atènyer el somni de la nostra llibertat nacional, hem de fer una anàlisi crítica, esmicolant des de l’arrel el problema. Encara que per emergir com a poble ens veiem obligats a trencar el que convingui abans que la seva dinàmica negativa –la del problema- no ens trenqui a nosaltres.
Però és clar, el trencament requereix esforços i ens obliga a prendre decisions que, lluny de convertir-se en l’eix de la nostra quotidianitat vital, espanta, ja que sembla que estiguis fent quelcom mal fet. En aquest sentit, les forces polítiques catalanes –a Madrid totes haurien de postular-se catalanistes, abans de provocar una confrontació amb la “capital del reino”, s’han estimat més no ser conscients que, tal com diu Josep Murgades, catedràtic de Filologia catalana a la Universitat de Barcelona, la normalització lingüística del nostre poble passa, primer de tot, per la desnormalització de l'ús imposat de l'espanyol: «és una manera com una altra de voler fer la truita sense trencar els ous». És evident que hem i estem patint una manca de voluntat política de la Generalitat de Catalunya que, juntament amb la por d’un conflicte lingüístic amb l'Estat (dos símptomes clars de poc coratge institucional), han impossibilitat convertir el català en una llengua nacional. La nostra desnormalització la patim dins de casa.
Amb una altra voluntat, potser, hauríem pogut viure en català. Per contra, ens trobem desenfocats lingüísticament i nacionalment. Pensem que resoldrem el problema exigint al professorat universitari el coneixement de la nostra llengua, tema al voltant del qual hi ha un veritable debat social. Intel·lectuals, periodistes, filòlegs... tots volen prendre una actitud davant d’un tema tan punyent per a la nostra societat. Catalunya és un país tan curiós que s'hi discuteixen coses que no es discuteixen enlloc més. Sembla que la UPF i la UAB es desmarquen de la norma general. I l’UAB ha manifestat que no l'aplicaria als seus professors amb un argument realment sorprenent: ha dit que “si volem tenir els millors professors no ho podem exigir”. Argument amb el qual estic totalment d’acord. ¿Us imagineu que l'Albert Einstein, físic alemany, no pogués donar classes a cap Universitat del Principat pel seu desconeixement de la nostra llengua?.
Siguem seriosos! La llengua catalana no estarà més en perill pel fet que el nostre alumnat universitari rebi una classe de física en alemany, francès o, fins i tot... en castellà. Tampoc no aconseguirem “la desnormalització de l'ús imposat de l'espanyol”. Si volem resoldre veritablement el problema, primer de tot l’hem de desenquistar amb la finalitat de superar l’estat crònic en què es troba. Hem d’estripar-lo des de les seves arrels. I per aconseguir-ho cal una inequívoca voluntat política de la Generalitat de Catalunya i de tots el agents socials. La nostra ciutadania inclosa.
En aquesta qüestió radica la diglòssia del català. El quist del nostre idioma s’ha de començar a tractar amb quimioteràpies que pal·liïn la malaltia. No pas a cop de decrets que acaben incomplint-se. I d’això el professorat dels IES en sabem prou. Des de finals dels anys 80, és obligatori que el professorat d’ESO i batxillerat acreditin conèixer el català mitjançant el certificat de Nivell C. També era un decret. ¿La seva aplicació va comportar que les classes es feren en català (excepció feta de l’assignatura de Llengua i literatura castellana)? Rotundament, no. I si no que circuli la gent pels passadissos de qualsevol IES i se n'adonarà. La cosa va més enllà, però. El decret dels 80 deixava un marge a cada institut d’un 20% per impartir classes en castellà. Una clara evidència del “poc coratge institucional”, mal que ha impossibilitat que el català adquirís el rang de llengua nacional. La nostra desnormalització la patim dins de casa.
No hem de tenir por que els nostres universitaris rebin classes en d’altres idiomes. Si arribessin amb una competència lingüística "normalitzada", no hauríem de patir. El cas és que no hi arriben. I no hi arriben per manca de vocació i de predisposició política. La nostra administració, responsable del Decret de Política lingüística, actua sense la vocació i la predisposició necessàries per estructurar una societat en què la ciutadania pensi en català. Pugui viure en català. Divertir-se en català. Rètols en català. Televisió, ràdio i diaris en català (en proporció inversa a l’actual paisatge mediàtic). En definitiva, la solució ha de començar per l’ensenyament reglat, però ha de transcendir als altres àmbits d’ús de la llengua. Segurament, aconseguiríem, fins i tot, comunicar-nos en la nostra llengua quan un estranger ens fa qualsevol pregunta sobre la nostra ciutat. Vocació i predisposició de tots els agents socials.
“Mi Anna” em diu que això és utòpic. Possiblement. Però d’una cosa estic segur: la utopia és un mirall que hem de trencar. «Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall», sostenia Mercè Rodoreda. Encara que sigui en bé de la nostra llibertat nacional, gran part dels catalans ens hi resistim. Esmicolar el mirall que no ens deixa ser poble, que no ens deixa fer realitat el somni.
Dubto de la utilitat del decret. Negar la seva aportació, però, seria de necis. Pensar que n’és la solució, per contra, seria d’estúpids.
Però és clar, el trencament requereix esforços i ens obliga a prendre decisions que, lluny de convertir-se en l’eix de la nostra quotidianitat vital, espanta, ja que sembla que estiguis fent quelcom mal fet. En aquest sentit, les forces polítiques catalanes –a Madrid totes haurien de postular-se catalanistes, abans de provocar una confrontació amb la “capital del reino”, s’han estimat més no ser conscients que, tal com diu Josep Murgades, catedràtic de Filologia catalana a la Universitat de Barcelona, la normalització lingüística del nostre poble passa, primer de tot, per la desnormalització de l'ús imposat de l'espanyol: «és una manera com una altra de voler fer la truita sense trencar els ous». És evident que hem i estem patint una manca de voluntat política de la Generalitat de Catalunya que, juntament amb la por d’un conflicte lingüístic amb l'Estat (dos símptomes clars de poc coratge institucional), han impossibilitat convertir el català en una llengua nacional. La nostra desnormalització la patim dins de casa.
Amb una altra voluntat, potser, hauríem pogut viure en català. Per contra, ens trobem desenfocats lingüísticament i nacionalment. Pensem que resoldrem el problema exigint al professorat universitari el coneixement de la nostra llengua, tema al voltant del qual hi ha un veritable debat social. Intel·lectuals, periodistes, filòlegs... tots volen prendre una actitud davant d’un tema tan punyent per a la nostra societat. Catalunya és un país tan curiós que s'hi discuteixen coses que no es discuteixen enlloc més. Sembla que la UPF i la UAB es desmarquen de la norma general. I l’UAB ha manifestat que no l'aplicaria als seus professors amb un argument realment sorprenent: ha dit que “si volem tenir els millors professors no ho podem exigir”. Argument amb el qual estic totalment d’acord. ¿Us imagineu que l'Albert Einstein, físic alemany, no pogués donar classes a cap Universitat del Principat pel seu desconeixement de la nostra llengua?.
Siguem seriosos! La llengua catalana no estarà més en perill pel fet que el nostre alumnat universitari rebi una classe de física en alemany, francès o, fins i tot... en castellà. Tampoc no aconseguirem “la desnormalització de l'ús imposat de l'espanyol”. Si volem resoldre veritablement el problema, primer de tot l’hem de desenquistar amb la finalitat de superar l’estat crònic en què es troba. Hem d’estripar-lo des de les seves arrels. I per aconseguir-ho cal una inequívoca voluntat política de la Generalitat de Catalunya i de tots el agents socials. La nostra ciutadania inclosa.
En aquesta qüestió radica la diglòssia del català. El quist del nostre idioma s’ha de començar a tractar amb quimioteràpies que pal·liïn la malaltia. No pas a cop de decrets que acaben incomplint-se. I d’això el professorat dels IES en sabem prou. Des de finals dels anys 80, és obligatori que el professorat d’ESO i batxillerat acreditin conèixer el català mitjançant el certificat de Nivell C. També era un decret. ¿La seva aplicació va comportar que les classes es feren en català (excepció feta de l’assignatura de Llengua i literatura castellana)? Rotundament, no. I si no que circuli la gent pels passadissos de qualsevol IES i se n'adonarà. La cosa va més enllà, però. El decret dels 80 deixava un marge a cada institut d’un 20% per impartir classes en castellà. Una clara evidència del “poc coratge institucional”, mal que ha impossibilitat que el català adquirís el rang de llengua nacional. La nostra desnormalització la patim dins de casa.
No hem de tenir por que els nostres universitaris rebin classes en d’altres idiomes. Si arribessin amb una competència lingüística "normalitzada", no hauríem de patir. El cas és que no hi arriben. I no hi arriben per manca de vocació i de predisposició política. La nostra administració, responsable del Decret de Política lingüística, actua sense la vocació i la predisposició necessàries per estructurar una societat en què la ciutadania pensi en català. Pugui viure en català. Divertir-se en català. Rètols en català. Televisió, ràdio i diaris en català (en proporció inversa a l’actual paisatge mediàtic). En definitiva, la solució ha de començar per l’ensenyament reglat, però ha de transcendir als altres àmbits d’ús de la llengua. Segurament, aconseguiríem, fins i tot, comunicar-nos en la nostra llengua quan un estranger ens fa qualsevol pregunta sobre la nostra ciutat. Vocació i predisposició de tots els agents socials.
“Mi Anna” em diu que això és utòpic. Possiblement. Però d’una cosa estic segur: la utopia és un mirall que hem de trencar. «Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall», sostenia Mercè Rodoreda. Encara que sigui en bé de la nostra llibertat nacional, gran part dels catalans ens hi resistim. Esmicolar el mirall que no ens deixa ser poble, que no ens deixa fer realitat el somni.
Dubto de la utilitat del decret. Negar la seva aportació, però, seria de necis. Pensar que n’és la solució, per contra, seria d’estúpids.
Entrades
9 comentaris:
Abans de res, et volia felicitar per la tornada al bloc i pel teu article, que és molt bo i molt encertat.
Evidentment, tens raó. La Universitat no és el lloc per aprendre la llengua: això s'ha de fer anteriorment. Els nois que hi arriben ja han d'arribar amb una total competència lingüística i, sobretot, havent assumit que el català és la llengua del país.
Perquè és aquí on radica el problema. Ja saps que no fa gaire al departament de Filologia Catalana de la UB, al qual pertanyo, vam organitzar un Col·loqui sobre el barroc. Va venir gent alemanya, italiana, francesa, de Madrid. I tots vam conviure i entendre'ns en les diverses llengües, en un marc de respecte i d'igualtat. Les ponències van ser en castellà, francès, italià i català, i els debats també. Perquè la Universitat és això, la cultura amb majúscules, i no té sentit restringir res.
Ara bé, el quid de la qüestió es troba en un mot que acabo d'utilitzar, el mot igualtat. A Madrid, a Berlín o a Lisboa no els hi fa cap por que a les seves universitats arribin professors que no parlin la llengua, perquè els alumnes no tenen cap diglòssia, cap desviació, cap problema. Per a ells no hi ha dubtes al voltant de quin és el seu idioma i qualsevol aportació estrangera esdevé, en realitat, un enriquiment.
Aquí, en canvi, no tenim clara quina és la nostra llengua, i d'aquí ve el problema. Per això és una qüestió que, en l'ensenyament, s'ha de solucionar a partir de l'escola bressol. I, especialment i bàsicament, com tu molt bé dius, en la resta d'àmbits socials. No al final del trajecte, a la Universitat.
De tota manera, també et diré que les diverses facultats europees exigeixen un mínim nivell de coneixement de les seves llengües als professors estrangers que hi arriben, encara que sigui com a lectors. Per a una conferència, no, però sí per fer classes continuades, amb la intenció que existeixi la possibilitat d'entendre's amb l'alumnat.
Però ai! Els profes que arriben a Catalunya ja en saben, ja, de castellà. El que falta que tothom entengui és que el castellà no és la llengua d'aquí. I, situats en aquest punt, per molt que el meu amic Murgades i tu digueu el que digueu, la resolució del problema comença a entrar en el món de la utopia.
Anna (la utòpica)
M'he oblidat de dir-te que molt bé per l'evocació de la Rodorada en l'any del seu centenari. M'ha agradat molt i és molt oportú. I tu i jo ja sabem com ens agrada "Mirall trencat" !!!.
Petons,
Anna
És ben cert tot el que dius.
La majoria de tesis que es fan a la facultat de matemàtiques de la UB es fan en anglès.
La Societat Catalana de Matemàtiques, filial de l'Institut d'Estudis Catalans, cada any convoca un premi al millor treball original sobre matemàtiques, escrit en anglès!!!!!.
De tota manera, el problema ja ve des de la infantesa.
La meva filla gran sense anar més lluny, fa servir principalment -tot i que hi estem lluitant tant com podem- el castellà com a llengua de comunicació amb els seus amics, tot i que coneixen el català perfectament.
Una abraçada,
Elies
Estic molt d'acord amb el que dius, però crec que la clau de volta del problema és coneguda: el nostre poble no té estat, i per tant, com deien aquells "está usted en pais conquistado, señor mio".
Som un poble vençut, subjugat, desnacionalitzat i psicològicament derrotat. Som irreductibles, es cert, però també ho és que estem dominats i patim una certa "síndrome d'Estocolm" vers Espanya i el castellà.
Com s'explica sinó, que el meu fill gran (11 anys), que viu en un entorn catalanoparlant i militant, que s'autodenomina català (no espanyol), que no vol que guanyi la selecció espanyola de futbol, que va a una escola catalanista, i que parla obertament d'independència com quelcom desitjable i com a objectiu, vagi amb mi a una botiga del barri a comprar un videojoc i, mentre esperem ser atesos, em pregunti seriosament si ha de demanar el joc en castellà o allà pot dir-ho en català.
Em va colpir de tal manera el fet que hi he anat pensant durant els dies posteriors.
L'evidència impactant pel nano de que TOTHOM atenia en castellà i que TOTHOM demanava les coses en aquesta llengua el va portar a fer la pregunta.
Això, és d'una brutalitat extrema per les persones, però el pitjor de tot és:
-què el va dur a pensar que no podia utilitzar el català?
-Per què, en la seva reflexió interna, va interioritzar que potser no tenia més remei que fer servir el castellà?
-què ens porta als catalans a aquesta mena de submissió mental, a aquesta mena de subsidiarietat envers el castellà?
-quan serem capaços de treure'ns del damunt els complexos, tant de manera individual com col·lectiva?
Jo no vull que els meus fills creixin acomplexats davant de res, però molt menys davant de l'imposició de coses tan trascendents com la llengua, els sentiments, el sentit de pertinença, l'orgull i la NORMALITAT de saber-se un poble realment lliure.
I a sobre, encara surten Manifiestos en defensa de la lengua común...
IO
És horrorós. He quedat astorada, tant pel testimoni de l'Elies (que ja me l'havia explicat) com del teu (que em fa posar molt nerviosa i em neguiteja enormement). La situació viscuda pel nen vulnera no tans sols el seu dret a expressar-se en la seva llengua, sinó la seva identitat interna, fent-li viure un garbuix inintel·ligible i impensable en un país normalitzat. Us imagineu un nen de Londres preguntant si es pot expressar en anglès en una botiga de videojocs del Soho londinenc?
Òbviament, estem patint la rèmora de segles, agreujada terriblement pels anys de franquisme, però, si a mi em pregunteu, tant com a ciutadana com per la meva condició de filòloga, amb tota sinceritat se m'acaben els recursos.
Això que diu en Manel que parlo d'utopia és veritat, no és un mot buit de significat per generar una certa polèmica o per treure ferro a la qüestió.
No hi ha cap model vàlid del tot per prendre'n exemple. El que més ha funcionat és el del Quebec i tot i això no acaba de rutllar. A banda d'allò que diem sempre (ensenyament, retolació, mitjans de comunicació i cinema en català, etc.) només se m'acuden dues coses fonamentals: 1. La unió dels polítics, tal com diu en Manel. Una unió indestructible i veritable al marge d'ideologies partidistes. 2. Prestigiar la llengua. Per fer-ho, els sociolingüístes veuen que és necesarri exigir-la sense pal·liatius a l'hora de buscar feina, i que el fet de parlar (bé) el català sigui un factor determinant per aconseguir un lloc de treball.
Però, és clar, tot això se'ns complica amb les gernacions d'immigants, especialment els castellanoparlants de Sudamèrica. Ah, perquè aleshores, som uns discrimanadors, uns xenòfobs, uns insolidaris, uns impresentables i uns "nazionalistes". I tot això després de la bogeria col·lectiva de "la roja" d'ahir.
La situació és greu.
A nivell individual, podem lluitar, intentar conscienciar i convèncer els nostres fills, però a nivell col·lectiu veig la cosa magra.
No vull ser pessimista, per si això no millora, la llengua quedarà reduïda a un grup de gent concreta i res més.
Tant de bo m'equivoqui.
Anna
En primer lloc, moltes gràcies per la vostra col·laboració.
Ja sabeu que no tinc per costum incidir en els debats que es duen a terme al DIARI, però m'han deixat tan commocionat els horribles testimonis exposats que no me n'he pogut estar. Testimonis que no fan altra cosa que redundar en el tema de l'article.
Vagi per endavant el meu condol-ràbia. Desgraciadament, la problemàtica de la nostra llengua i del nostre país no se solucionarà fins que els "nostres polítics" (subratllo nostres polítics perquè són els principals agents que els Països Catalans i el català es trobin a l'uvi) i les institucions catalanes prenguin consciència de la nostra realitat i no transmetin al nostre poble la sensació de fer quelcom mal fet.
Moltes gràcies.
Déu n`hi dó, de les coses que dieu, i teniu raó, vivim en un pais acomplexat. El problema, és que no crec que ens deixin treure els complexos de sobre. No tindrem un psicòleg que ens faci teràpia, ni un psiquiàtre que ens recepti medicació per acabar amb el problema.
Difícilment aconseguirem que la nostra llengua es normalitzi, quan, des de molts mitjans de comunicació del país veí es segueixi venent la idea de la llengua castellana sotmesa a Catalunya i la falta de llibertats del castellà. No us indigna una mica, això?
Jo vaig tenir la sort d'anar a una escola a on feiem totes les classes en català en una època a on parlar el català era quasi bé un delicte. Haviem hagut de pintar les parets de la escola en més d'una ocasió, perquè rebiem la "notícia" de l'arribada d'un inspector, i les nostres parets eren plenes de pintades antifranquistes.
Per a mi, la sortida de la escola, era com passar la frontera i anar-me'n a un altre pais, a on la meva llengua no tenia gairebé vigència.
Malgrat tot, sempre he viscut en català tant com he pogut.
Estic d'acord que a la Universitat, el que s'ha de valorar per sobre de tot és el coneixement, nosaltres som capaços (per nassos!) de llegir, escriure i parlar dues llengues, i moltes vegades més correctament que la gent del país veí, que només n'ha de parlar una. Per a mi aquest fet no ha suposat mai un llast, sinó un enriquiment.
A la facultat em vaig haver de barallar amb llibres en castellà, català, anglès, francès i italià, i sempre em va saber greu no dominar una mica més aquestes llengues.
També us vull dir que el problema que es viu a Barcelona és una mica diferent del que vivim a provincies, a on la gent castellanoparlant, té un nivell de català que no trobo a Barcelona i evidentment, a la seva àrea metropolitana. Encara em sorprenc quan veig als nens gambians jugant i relacionant-se amb tothom en català, i difícilment canvien al castellà!
Malauradament, l'exemple majoritari és el que ens arriba des de la capital, nosaltres som petits reductes d'irreductibles gals que encara resistim l'invasor, i malauradament, sense cap mena de poció màgica.
Felicitats pel teu article, Manel. Sempre em fan pensar.
Ramon
Ramon, tens tota la raó, afegint els teus comentaris a tots els que ja portem arran d'aquest darrer article del Manel.
Crec, per les teves paraules, que tu també combregues, malauradament, amb la idea de la utopia. I això sap molt greu, però és ser realista. Jo mateixa pateixo la síndrome, per molt que lluiti. Sense anar més lluny, ahir a la tarda vaig anar a comprar-me unes sabates i em va costar Déu i ajut no canviar de llengua quan, insistentment, la dependenta (que no era immigrant) parlava castellà sense cap rubor, malgrat que la clienta (que era jo) m'hi dirigia en català. Vaig triomfar i no vaig canviar, però va ser a mi a qui li va costar un esforç que ella ni tans sols no es va plantejar de fer.
Ja sé que el meu cas és una mica diferent del teu, perquè jo veritablement sí que sóc bilingüe i m'he criat amb les dues llengües. I tampoc no vaig tenir la sort d'anar a una escola com la teva. Però, és clar, amb la meva titulació i amb el meu nivell de conscienciació, jo ja ho havia d'haver superat, ja havia d'haver guanyat la batalla. I, en canvi, és una lluita diaria amb mi mateixa.
Sigui com sigui, la cosa està xunga.
Per cert, em fa molta gràcia això de la "capital" i de "províncies". Escolta, tio, que l'Empordà és el no va més. I, si no, mira quins gats tan preciosos surten d'allà.
Una abraçada,
Anna
Per mi l'Empordà és el no va més, i ja saps que per tornar-me a Barcelona, m'haurien de lligar.
Per altra banda, si que tens raó en quan als immigrants. És difícil que aprenguin el català. Entenc que amb la poca informació que tenen, quan arriben, comencin a aprendre el castellà. En conec alguns que quan veuen les diferencies amb el pais veí, intenten començar a aprendre el català. Malauradament no passa el mateix amb els hispanoparlants. Amb aquests la batalla serà dura.
Una abraçada
Ramon
Publica un comentari a l'entrada